O de com l'Estat vol saber exactament fins a quin punt estàs fotut abans de donar-te res
Bé. Resulta que un home de cinquanta anys, ex-director de CEE, novel·lista i portador d'un ronyó trasplantat des de l'any dos mil, ha decidit que ja és hora de posar per escrit tot allò que el seu cos porta dècades intentant comunicar-li a la Seguretat Social mitjançant el llenguatge universal del deteriorament orgànic progressiu.
L'informe diu que té un filtrat glomerular de tretze mil·lilitres per minut. Per a qui no siga nefròleg, açò vol dir que els seus ronyons filtren la sang amb l'entusiasme d'un colador de Mercadona. El llindar per a la diàlisi és deu. Estem a tretze. Una mica de paciència, que tot s'aconseguix.
A banda del ronyó, l'informe recull, amb la meticulositat d'un arxiver que treballa a urgències, les següents patologies: Colangitis Esclerosant Primària, cardiopatia isquèmica, necrosi avascular de les dos malucs, osteoporosi, anèmia crònica, ceguesa de l'ull esquerre per retinitis CMV, hiperparatiroïdisme, trastorn ansiosdepressiu amb ideació autolítica documentada, i infeccions de repetició. En resum: un home plurisistèmic. Un home que ha decidit no limitar-se.
El document, elaborat amb una serietat que el pacient mai ha tingut sobre si mateix, conclou que caldria sol·licitar la Incapacitat Permanent. Cosa que, vista la llista anterior, és una mica com concloure que a un edifici en runes caldria potser posar-li un senyal d'obres.
Però clar: l'Estat no ho veu així de fàcil. L'Estat necessita papers. L'Estat necessita que el teu hepatòleg escriga un paràgraf dient que treballar et fa mal, com si no fos evident que un home amb FG tretze, dos malucs de ceràmica i un ull que ja s'ha jubilat potser no és el candidat ideal tinga dificulltats per a carregar neveres industrials en un hotel de cinc estrelles, que és, efectivament, on estava treballant fins al febrer.
Hi ha tres opcions de pensió. La Total, l'Absoluta i la Gran Invalidesa. Cada una és millor que l'anterior però requereix estar pitjor. És un sistema molt coherent amb si mateix.
El més tràgic de tot, o potser el més heroic, és que el mateix informe recull que aquest home té un projecte empresarial en marxa: excursions per a pacients amb malaltia renal crònica, seleccionat per la Fundació Adecco. Un home a les portes de la diàlisi que vol organitzar viatges per a gent que també va a la diàlisi. Si açò no és estoïcisme aplicat, que vinga Marc Aureli i ho millore.
El document conclou amb una frase que resumix perfectament la situació: "Lo más urgente de todo: un abogado especialista."
I té raó, l´informe. Tota la raó.
Però de moment, el malalt és a casa, amb les finestres obertes a la nit, escrivint un capítol de la seua novel·la sobre heretges medievals, catàrs i flascons alquímics, amb la llista de medicaments damunt la taula com qui té un retaule de sants de capçalera.
11 de març de 2020. Últim post a la biblioteca de Lymus.
Estat d'alarma, pandèmia, vacunació massiva, guerra d'Ucraïna...
28 de febrer 2022. Reprenc el bloc.
Dos anys sense escriure una sola línia. Vivint tan intensament que els meus dits no podien pronunciar ni una paraula.
Aquest és el resultat: Oxidat, esgotat i lleugerament trist. Vaig cobert d'una pàtina d'amargor que sols les lletres em poden treure de damunt.
Encete amb aquest, una sèrie de posts amb els quals pretenc desoxidar la prosa agarrotada que abans tan alegrement fluïa, també aplicar algun remei casolà a l'ànima i, si a més a més, aquestes publicacions poden servir d'ajuda, doncs millor.
Fa dos anys que no escric. Dos que no actualitze la biblioteca de Lymus. En l'enllaç trobareu l'última publicació.
La declaració de l'estat d'alarma el 12/3/2020 va fer que el món canviés. El teu el meu i el seu.
Treballe a un hospital. Soc el director del seu contactcenter de fa ja tres anys. Abans i durant cinc anys, hi havia estat coordinador. Tinc un equip de 30 persones al meu càrrec. Tot plegat, més de vuit anys duent equips de teleoperadors en el sector sanitari.
Nosaltres som una família. Ens diferenciem dels contactcenters habituals en el fet que tots els qui formem el meu equip som persones amb discapacitat. Alguns orgànics, altres físics i algun psíquic.
El 12/03/2020 tot em va semblar surrealista. No hi havia cap ni peus. Ens obligaren a marxar a casa sense ferramentes per poder donar als pacients l'ajuda que mereixien. Els mitjans de comunicació parlaven d'una pandèmia molt perillosa i letal que venia de Xina i que, si us haig de ser sincer, jo no veia. La gent no moria pel carrer, l'hospital estava estranyament molt tranquil. Tot i això el 18/03 em van fer sortir.
Si a Nadal del 2020 m'hagueren demanat com imaginava una pandèmia, de segur haguera respost que amb massificació als hospitals. Persones morint pel carrer per falta d'atenció... un poc com les imatges que veiem de Serra Lleona quan ataca l'Ebola...
Res d'això succeïa. Almenys no sota els meus ulls.
Per contra observava als metges i personal sanitari molt nerviosos. Alguns francament histèrics. Vaig veure com molts galens abandonaven els seus pacients. Altres es van quedar absorbint la seua feina.
Els pacients, tots nosaltres, hem estat els grans damnificats d'aquesta bogeria.
Cada dia rebíem allaus de trucades. N'hi havia de tot: Aquells que se'n feien càrrec, altres que la negaven i reclamaven les seues cites —que havien estat cancel·lades— altres que directament van morir sense ser atesos.
És agosarat afirmar aquest últim punt, però és cert. "De març de 2020 fins febrer 2021, segons AnxoQueiruga director de COCEMFE la ConfederaciónEspañola de PersonasconDiscapacidad Física yOrgánica , més de 800 persones en diàlisi, havien mort en abandonar el tractament, per por a acudir a l'hospital i infectar-se".
Els mitjans de comunicació van començar a jugar un paper sòrdid.
El 18 de març em van evacuar. Més ben dit em van fer fora de l'hospital. Em van exhortar a què me n'anés a casa, donat que jo era una persona d'altíssim risc per estar trasplantat de ronyó.
Jo seguia incrèdul. Potser inconscient. La por no aconseguia fer-me sentir en perill.
Empíricament no veia els efectes d'aquesta pandèmia. Alguns metges o infermeres m'asseguraven que sí, que estava ingressant molta gent en estat crític. No podien respirar així que al principi havia, igual que tothom, de creure'm el que ens deien.
Per més inri, la meua germana es Pneumòloga en un hospital nivell 3 a una gran ciutat. Em deia que estava morint molta gent, que ella mateix, en alguna situació temía haver de triar entre qui vivia i qui moria per falta de llits a l'UCI.
Si ho deia la meua germana...
Vaig aplicar el principi de precaució. Tant per a mi com per als meus agents.
L'excés de feina que vam tenir els dos mesos que vam estar confinats — ara li dic arrasament domiciliari sent innocent—va ser molt important. Els meus agents van respondre amb valentia (ningú va tenir temps de gravar balls a Tick Tock) i tan sols un es va posar de baixa per ansietat. La resta ho vam resoldre com una família. Fent pinya. Tothom sabia el que havia de fer... consolar als pacients, fer de psicòleg amb les escasses ferramentes de les quals disposàvem, tant en reforç humà com en material:
Un telèfon de sobretaula proporcionat per l'hospital i tota la comprensió de la qual érem capaços.
En la casa en obres.: 12- Agraïments finals: Tinc fredat a les biografies. Escriure’n una és com si posares punt final a la vida. María José Sala Frau La meua dona il·lus...
En la casa en obres.: 11- A l'hospital: Em van trasplantar el teu ronyó el dimarts 2 d'octubre de 2000 a les sis del matí. L'esquerre. Dimarts dormia un son induït i sense...
En la casa en obres.: 6- Incís i ronyons: Faig un incís en aquesta aventura que està sent escriure la meua experiència com a malalt renal. Donada l ' afluència de lectors al bl...
En la casa en obres.: 5 - Hemodiàlisi: Jo havia triat estar en el programa de DPCA que són les sigles de Diàlisi Peritoneal Cont inua Ambulatòria . Però com que els meus...
En la casa en obres.: 4 -La diàlisi: Hi ha moltes maneres d’encaixar les males notícies. La manera inconscient és, de totes, la més alegre. Mentre la doctora gestionava ...
En la casa en obres.: 1 - Amb valor: Fa quaranta- tres anys que sóc a la Terra i tinc un sol ronyó que en fa seixanta que hi és. A causa d’una infermetat renal de nai...
Si bé l'escenari gòtic és actualment tot un univers i jo mateix no vesteixo amb estètica gòtica, al llarg de la meua vida he flirtejat amb ella: cabells cardats, maquillatge d'ulls i quan em vaig casar, el vestit vaig anar a trobar-lo a una tenda gòtica que hi havia al barri del Carme de València: Una camisa de vellut color sang. Les figuretes del pastís, al seu torn, van vindre del Carrer dels Tallers, a Barcelona. El carrer és el primer, a la dreta, quan baixes per les Rambles. Eren dues figures de porcellana que representen a Jack Skeleton i Sally de la pel·lícula de Tim Burton anomenada "Pesadilla antes de Navidad".
La meua parella també és gòtica.
Últimament he viatjat per el post-punk anglès a la new wave; calaix desastre on es van ficar tots aquells grups que no tenien cabuda en cap altre espai. (El que ara seria el rock alternatiu).
De la new wave original van eixir en un primer moment grups amb diferents estils: el post-punk depressiu (Joy Divission i mes tard, després del suïcidi del cantant Ian Curtis), New Oreder (que derivaria capa una música més electrònica), el reagge-funk (The Slits), el reaggue-melòdic (The police) i el rock gòtic: desstacant a The Cure*, Jesus and Mary Chains: Però va ser, Bauhaus i la seua cançó Bela Lugosi´s Dead, amb una lletra que parla de vampirs la que marcaria les bases del que després serà la música gòtica com subgènere musical i començava la subcultura gòtica.
*He parlat de The Cure, Anem a parlar de Souxie and the Banshees, que hi té molt a dir en aquesta moguda.
Per què, seria d'aquest grup sense la influència d'un personatge lluminós, eixit del punk i dels Sex Pistols, mussa de desenes de bandes i creadora d'una estètica innovadora que ha definit per se el moviment com va ser Siouxie?. Què hauria estat de The Cure si el seu cantant i ideòleg de la banda Robert Smith no hagués tocat la guitarra en la banda com un bangee més.
Es indubtable la influència. Abans la trilogia mentada existia dels Cure alguna maqueta dels inicis en Easy Cure i un album: el Three Imaginari Boys, tots amb tons punks però que va canviar radicalment després de Siouxie.
En Espanya, Parálisis Permanente amb tan sols 24 cançons s'ha convertit en l'estandart de la musica sinistra, però no va ser l'únic. Com a grup de cult ha estat interessant conèixer Décima Víctima del qual deixe un tema (un arreu perquè encara no els he masticat) que segur que et sorprendrà no haver-los escoltat abans:
Titol: Detrás de la mirada
I això, ultra abreviat i sols en música, la subcultura gòtica es caracteritza per el seu nihilisme, l'estetica macabra, el seu innegable romanticisme, la profunditat de les lletres i la trobem representació en totes les arts plàstiques. Fotografia escultura, arquitectura....
PSICOLOGÍA Y CAMBIO CLIMÁTICO
PSYCHOLOGY AND CLIMATE CHANGE
Susan Clayton
The College of Wooster
El cambio climático es uno de los
problemas más apremiantes a los que se enfrenta actualmente la sociedad. Aunque
usualmente está descrito como un problema ambiental, es mejor entenderlo como un problema humano. De hecho, la
influencia significativa del ser humano está reconocido por el término
“antropoceno”, el cual describe a menudo la era geológica actual como una de
cuyas características han sido fundamentalmente afectadas por los humanos. Como
una ciencia enfocada en la exploración de la cognición humana, comportamiento,
y bienestar, la psicología tiene un importante papel que desempeñar para
entender y responder al problema del cambio climático, y un incremento del
número de las investigaciones psicológicas están dedicando su atención a
abordar esta temática. El objetivo de este artículo será describir y resumir
algunas de las investigaciones más relevantes.
Debatiré tres diferentes áreas en
las cuales la investigación psicológica es relevante: el conocimiento sobre el
cambio climático, los impactos del cambio climático, y cambios comportamentales
en la respuesta al cambio climático.
Es importante reconocer, sin
embargo, que esta separación no indica una clara distinción entre temáticas. Las
respuestas comportamentales, por ejemplo, están fundamentalmente ligadas a las
percepciones, y los impactos están mitigados y dependen de las respuestas. El
artículo finalizará haciendo hincapié en la necesidad de los psicólogos para
interaccionar con los profesionales de otras disciplinas con el fin de asegurar
que el conocimiento adquirido a través de la investigación psicológica tenga su
máximo impacto.
PERCEPCIONES
Una de las formas por las cuales
el cambio climático frecuentemente aparece en los medios es por la falta de
acuerdo sobre si existe, quién es responsable, y cuál es una respuesta
apropiada. Hay una gran variabilidad en las percepciones tanto alrededor del
mundo como dentro de países específicos (Feldman, 2018; Leiserowitz, Maibach,
Roser-Renouf, Rosenthal, Cutler, & Kotcher, 2018). Análisis psicológicos
sobre la percepción del riesgo, actitudes y la persuasión pueden ayudar a
entender esta falta de acuerdo. Dotando de complejidad a la problemática y la
incertidumbre sobre el grado y el momento en que tienen lugar los impactos, no
es sorprendente que las personas estén confusas. Notablemente, sin embargo,
actitudes sobre el cambio climático no investigan el conocimiento; esto es, en
lugar de estar más seguros a medida que el conocimiento científico aumenta, las
actitudes parecen estar más afectadas por otros factores (Whitmarsh &
Capstick, 2018).
El papel limitado de la
información y el conocimiento de las actitudes a través del cambio climático en
parte refleja la problemática de la naturaleza. Es cognitivamente difícil de
comprender, no solamente por su complejidad e incertidumbre, sino también
porque es psicológicamente distante para la mayoría de las personas: ellos ven
los efectos ocurridos como una eliminación geográfica y temporal. Más allá de
esto, es emocionalmente difícil de
comprender.
La perspectiva de un cambio
fundamental e irrevocable del clima a nivel global es lo suficientemente
aterradora como para activar defensas emocionales tales como la negación. El
hecho de que no se atribuya, en su mayor parte, a la mala intención sino a
nuestra forma de vida general, particularmente el estilo de vida en las
naciones occidentales motiva una tendencia hacia la justificación del sistema.
Las
personas quieren creer que el sistema en el que viven es bueno y justo, y no
que sea responsable del final de la civilización. Esto
puede ser visto no solamente en países como Noruega (Norgaard, 2011) y US, sino
también entre algunas comunidades religiosas (McConnell & Loveless, 2018): la gente puede negar la realidad del cambio
climático porque es incompatible con un sistema de creencias importante, como
que Dios ha diseñado la Tierra y sus recursos para el uso humano y la protegerá
para su propio beneficio. Las identidades grupales son una barrera potencial
en aceptar la realidad del cambio climático.
Un gran reto en la investigación
ha examinado los factores que más fuertemente predicen la creencia del cambio
climático. Entre los factores más importantes, particularmente en los Estados
Unidos, es partido político (McCright, Xiao, & Dunlap, 2014). Debido a que
la aceptación o el rechazo del cambio climático se han unido a la propia
identidad de la política, negando la realidad del problema, o al menos negando
la necesidad de las intervenciones gubernamentales para abordar el problema, se
ha convertido en un marcador simbólico de identidad dentro del Partido
Republicano. La experiencia personal ha sido igualmente encontrada como un
predictor de la aceptación del cambio climático. Las experiencias de las personas
en situaciones meteorológicas extremas o la inusuales temperaturas cálidas se
asocian a la creencia de que el cambio climático está ocurriendo, pero está muy
alejado de la relación perfecta y estas experiencias pueden ser mediadas por
las creencias; aquellos quienes son escépticos sobre el cambio climático en
general son menos propensos de interpretar los eventos climáticos particulares
como causados por el cambio climático (Ogunbode, Demski, Capstick, &
Sposato, 2019; Whitmarsh & Capstick, 2018). Los medios de comunicación
pueden desempeñar igualmente un papel en la atribución o no de los eventos al
cambio climático. Dada la mayor discrepancia en las fuentes de los medios
utilizados por diferentes grupos, esta puede ser otra fuente de polarización ya
que a un grupo se le puede decir que un evento se debe al cambio climático
mientras que otro puede no estar expuesto a esa información. La investigación
psicológica, además de explorar predictores de las creencias de las personas en
el cambio climático, se debería informar sobre las formas en las que pensamos
sobre este tema. Por ejemplo, la creencia del cambio climático no debe
considerarse como un estado dicotómico en el que las personas creen o no, ni
como un proceso unidireccional en el que la creencia se alcanza y luego se
retiene. Más bien, puede ser más preciso describirlo como un estado dinámico,
en el cual la importancia del cambio climático, así como la creencia en su
existencia, causas, consecuencias e implicaciones nos mostrarán algunos niveles
de variabilidad en las respuestas inmediatas al contexto social y al contexto
físico. De hecho, algunas
investigaciones han encontrado que la creencia del cambio climático se
incrementa cuando las personas están en una habitación más cálida en lugar de una
habitación más fría (Risen & Critcher, 2011). Por esta razón, es importante
considerar las formas en las cuales la información sobre el cambio climático se
comunica. La complejidad del tema hace que sea difícil pensar en ello, un
enfoque narrativo – contar historias – puede ilustrar de forma más clara y
memorable su existencia y los posibles impactos.
Debido
a la amenaza que el cambio climático plantea, se hace demasiado aterrador
pensar sobre ello, las comunicaciones que incluyen un aspecto positivo, las
posibilidades estresantes de cambio y/o los co-beneficios, pueden ser aceptados
más fácilmente. Debido al papel de las identidades grupales, los
comunicadores necesitan pensar en el público y en la fuente que entrega cada
mensaje. Es importante usar comunicadores de confianza, y vincular el mensaje a
valores que son importantes para el público. Un valor que es significante para
muchos grupos es la salud. Mientras que los conservadores pueden acusar a los
ecologistas “extremos” de dar prioridad a los intereses de los osos polares en
lugar de los intereses de los trabajadores, subrayar las consecuencias del
cambio climático para el bienestar humano puede ser un mensaje efectivo para
los partidos políticos (Bain et al., 2016; Stern, 2012).
IMPACTOS
Como
el cambio climático transforma nuestro mundo, será necesario igualmente
transformar nuestra sociedad. El bienestar humano está
vinculado fundamentalmente con el bienestar ecológico, y las personas están
experimentando los efectos del cambio en el clima global. Los psicólogos tienen
mucho que añadir a nuestra comprensión de los impactos del cambio climático,
los cuales han sido inicialmente descritos como impactos en la meteorología y
en otras especies. Hay un incremento de conciencia en los impactos potenciales
del cambio climático en la salud física, por ejemplo a través de la inseguridad
de la comida, incremento de las temperaturas, vectores de enfermedades, y
exposición a eventos meteorológicos extremos. Para esta lista, los psicólogos
han añadido énfasis en las consecuencias mentales y sociales (e.g., Manning
& Clayton, 2018). Los impactos geofísicos del cambio climático incluyen, a
corto plazo, una mayor exposición a fenómenos meteorológicos extremos y
desastres naturales, incluidas tormentas importantes, inundaciones e incendios
forestales. Décadas de investigaciones han ilustrado los impactos potenciales
de los eventos en la salud mental. Aquellos que experimentan desastres
naturales son un gran riesgo del trastorno de estrés post-traumático (PTSD),
depresión, ansiedad, y suicidio; igualmente hacen frente al fenómeno que no
está clasificado siempre por ellos como los trastornos mentales, tales como el
abuso de sustancias, trastornos del sueño, y comportamientos de riesgo. El trastorno de estrés agudo es una de las
respuestas más comunes.El estrés
del suceso también tenderá a deprimir el funcionamiento del sistema
inmunológico, haciendo a las personas más vulnerables a las enfermedades.
Aquellos quienes están más directa y fuertemente afectados por los desastres
tienen más tendencia a experimentar consecuencias en la salud mental (Fritze,
Blashki, Burke, & Wiseman, 2008). Muchos de estos efectos pueden persistir
después de que el desastre inicial haya pasado (Johanneson et al., 2015).
Los impactos a largo plazo del
cambio climático incluyen un incremento de los niveles del mar, incremento de
las temperaturas, y un cambio en los patrones de precipitación. Hay menos
investigación sobre las consecuencias de la salud mental en este tipo de
cambios, sin embargo, un creciente número de estudios indica la posibilidad de
efectos graves. El calor es uno de los efectos bastante bien estudiado, y
estudios recientes han proporcionado un fuerte apoyo estadístico para el
impacto negativo del calor en la salud mental. Las sequías y las olas de calor, en particular, se ha demostrado que
conducen a un incremento significativo en el suicidio (Williams, Hill, and
Spicer, 2015). Un análisis a nivel regional en Estados Unidos y México llevado
a cabo en diferentes décadas mostró una clara relación entre el calor y las
tasas de suicidio, estas diferencias no se explicaron por el nivel de ingresos
o la entrada del aire acondicionado (Burke et al., 2018). Asimismo, las hospitalizaciones psiquiátricas
incrementan durante las olas de calor (Hansen et al., 2008). Un número de
estudios que examinan el impacto de una sequía prolongada o repetida han
encontrado que está asociada con la angustia emocional, particularmente entre
aquellos que están en zonas rurales cuyos medios de vida están más conectados a
la tierra (Austin et al., 2018). Una indirecta pero potente forma en la cual el
cambio climático amenaza a la salud mental es a través del impacto en la
migración. El incremento de los niveles
del mar y el cambio en los patrones de precipitación ya han desplazado a muchas
personas, y están previstos más desplazamientos en las próximas décadas.
Debido a las dificultades asociadas con viajar a un nuevo país, la mitigación
presenta una amenaza directa a la salud física y mental (Bourque, van der Ven,
& Malia, 2011; Mindlis & Boffetta, 2017). Está menos estudiado el
impacto de la pérdida del país natal. Dado lo que sabemos sobre el apego al
lugar y su asociación con el bienestar, es probable que esto sea una fuente
adicional de estrés, así como una pérdida de una fuente de apoyo. Algunos de los impactos del cambio
climático vendrán directamente del clima y la meteorología; otros están
mediados por interpretaciones personales y relaciones sociales. La
migración puede estimular claramente conflictos sociales tanto como los
riesgos personales, como ciudadanos de un nuevo país que no siempre es
bienvenido por el grupo entrante. La degradación de los recursos ambientales
también genera conflictos sociales, ya que en los grupos entran en
conflicto por el acceso a cosas como las fuentes cada vez más raras de agua
dulce y tierra cultivable o habitable. Un meta-análisis de los estudios
examina el vínculo entre las condiciones climáticas y varios tipos de violencia
encontrados en relaciones causales entre el calor y la agresión: como la temperatura sube, también lo hace
la violencia y la violencia intergrupal a gran escala (Carleton &
Hsiang, 2016). Las condiciones ambientales pueden estimular sus propios
conflictos, quizás incrementando los niveles de estrés: el calor está fuertemente asociado al incremento de la agresión
interpersonal, y la violencia doméstica tiende a incrementar a raíz de los
desastres naturales. Un impacto significativo del cambio climático en las
relaciones sociales proviene de una tendencia a incrementar la falta de
equidad. Un número diferente de fuentes de vulnerabilidad coloca a algunos
grupos en un riesgo más elevado que a otros, y esto dispara el impacto que
puede tener en ellos mismos amenazando el bienestar mental y social (Wilkinson
& Pickett, 2011). La falta de equidad es una fuente de estrés personal y de
conflicto social. Han emergido tensiones
internacionales sobre la disparidad entre aquellos que han creado las mayores
contribuciones al cambio climático y aquellos que han sufrido las mayores
consecuencias. Una clara fuente de falta de equidad se debe a la
vulnerabilidad geográfica. Aquellos que
viven a baja altura o en áreas costeras están empezando a afrontar la pérdida
de su tierra natal debido a los impactos del cambio climático, la erosión
costera, el aumento del nivel del mar, el deshielo del permafrost o el
hundimiento de la tierra debido al agotamiento de las aguas subterráneas.
De una forma menos dramática, otras zonas están haciendo frente a mayores
cambios en los patrones de precipitación que hacen que la tierra sea menos
adecuada para habitabilidad humana y el cultivo. En cualquier caso, las
comunidades están dispersas y pierdan lugares que pueden tener un gran
significado personal y cultural para ellos. Otra fuente de vulnerabilidad es la
economía. Aquellos con grandes recursos
financieros pueden protegerse más fácilmente de las consecuencias del cambio
climático – por ejemplo, moviéndose a localizaciones más deseables e instalando
aire acondicionado. Asimismo, pueden
recuperar más fácilmente sus efectos personales. Si pierden su casa en un
desastre natural, pueden comprar otro. A nivel de país, la seguridad
económica permite la inversión en infraestructuras que pueden amortiguar los
impactos geofísicos y climáticos. Alrededor del mundo, está ya claro que las naciones pobres son aquellas que están sufriendo
desproporcionadamente los efectos del cambio climático.
Los factores sociales pueden
incrementar igualmente la vulnerabilidad. Tener un estatus social y un poder
social más bajo puede impedir a grupos sociales el acceso a políticas que les
afecten y a la información que les ayudaría a protegerse de un cambio
climático. Las Naciones Unidas, por ejemplo, han descrito el género como un
factor de riesgo debido al impacto del cambio climático, ya que los roles de
género de las mujeres pueden afectar su capacidad para responder efectivamente
a un clima cambiante. Otros grupos que son vulnerables son aquello cuyos roles
sociales requieren una gran exposición a las condiciones del medio ambiente:
granjeros, pescadores y los servicios de emergencia, por ejemplo. Las
comunidades indígenas son particularmente vulnerables ya que, por un lado,
tienden a ser pobres y se localizan en zonas geográficamente vulnerables y, por
otro, tienen un estilo de vida cultural más cercano a vincularse a las
interacciones con el medio natural (Durkalec et al. 2015). Finalmente, algunas
categorías de las personas son fisiológicamente vulnerables. Niños, personas
mayores, y personas con unas condiciones de certeza pre-existente pueden
responder más intensamente a los cambios en la temperatura o ser más
vulnerables al trauma del impacto debido a que su sistema psicológico no está
funcionando en su máxima capacidad. Es importante no sólo entender que esas
potenciales consecuencias sino considerar cómo hay que reducirlas: cómo los
individuos y comunidades pueden ser resistentes. Psicólogos, con formación
terapéutica, tienen mucha información para compartir sobre los factores de
predicción de la resiliencia. A nivel
individual, las conexiones sociales, el optimismo, y un sentido de la eficacia
son particularmente importantes para permitir que una persona se recupere e
incluso pueda experimentar un crecimiento personal después de una experiencia
traumática. Pero los individuos están anidados dentro de las comunidades, y
la comunidad en sí misma puede ser una fuente de resiliencia. La resiliencia de las comunidades proviene
de estar informados y preparados.
1.El primer
paso es reunir información sobre las vulnerabilidades locales, y compartirlo
con aquellos que están implicados: aquellos que puedan a estar afectados, y
aquellos (que pueden ser de un grupo diferente) quienes son capaces de poner en
práctica las medidas apropiadas.
Algunas comunidades son vulnerables a amenazas
geográficas específicas; otros son vulnerables debido a las deficiencias en su
infraestructura física, lo que puede hacerles particularmente vulnerables a las
inundaciones, olas de calor, o la escasez de agua.
2.El
siguiente paso es realizar un plan para evitar los impactos negativos antes de
que sucedan, si es posible, y para una respuesta rápida a los efectos que
puedan ser evitados. Se deben establecer redes de comunicación para
que todos obtengan la información que necesitan en caso de un desastre.
Muchos de estos preparativos
tienen que ver con políticas y tecnología, los factores psicológicos también
son importantes.
Comunidades
con una red social fuerte tiende a ser más resiliente.
3.Como
tercer paso en promover la resilencia, las comunidades pueden crean
oportunidades que faciliten la formación de muchas redes sociales. También pueden establecer políticas que
intenten minimizar la falta de equidad, reconociendo las diferentes necesidades
y vulnerabilidades de los distintos miembros de la comunidad. Es importante
destacar que pueden brindar a los
miembros de la comunidad la oportunidad no solo de informarse, sino también de
involucrarse en los esfuerzos para mitigar y responder al cambio climático.
Tales oportunidades para participar pueden tener efectos positivos en la salud
mental al mejorar los vínculos sociales y alentar un sentido de significado.
Bradley et al. (2015) encontraron que la
participación en el comportamiento para mitigar el cambio climático reduce la
relación entre la percepción del riesgo y la angustia; un hallazgo similar
fue informado por Helm et al. (2018), quien mostró que el afrontamiento
ecológico, el cual fue asociado positivamente con la percepción ecológica del
estrés, fue negativamente relacionado con los síntomas depresivos. La participación en la acción social
colectiva es probable que fortalezca los lazos sociales, una fuente importante
de resiliencia frente a los factores de riesgo físicos y mentales. No solo
la participación en las iniciativas en grupo-nivel tiene el potencial de
fortalecer un sentido de eficacia y empoderamiento; también puede crear un
sentimiento de pertenencia e identidad colectiva que se asocia con emociones
positivas, ya que el grupo se convierte en una fuente de apoyo que está vinculada
al bienestar subjetivo (Bamberg, Rees y Schulte, 2018).
CAMBIO
COMPORTAMENTAL
El cambio climático es inevitable,y es muy importante hablar sobre la
adaptación. Sin embargo, esto no debería impedirnos considerar también cómo
mitigarla. El grado del cambio climático es muy importante en determinar sus
impactos, como se destacó en el informe del IPCC de 2018, que delinea las
diferencias entre un aumento de temperatura de 1.5 contra 2.0 grados
centígrados. Las elecciones de
comportamiento y políticas ahora determinan cuál de estas futuras alternativas
es probable que se realicen. Las actitudes y hábitos individuales tienen un
papel importante que desempeñar para afectar las políticas y prácticas que
finalmente se adoptarán. Los psicólogos tienen una larga historia de
participación en las intervenciones del cambio comportamental con el fin de
promover más una vida saludable y las interacciones sociales positivas. Promover un comportamiento sostenible puede
ser visto con la misma luz. Algunas de las cosas más importantes que han
aprendido sobre la efectividad de las intervenciones comportamentales pueden
ser aplicadas a la arena del cambio climático. Una es la idea básica de que es más probable que se repita el
comportamiento que se refuerza. Aquellos
que intentan fomentar un comportamiento sostenible deben prestar mucha atención
a las contingencias de refuerzo relevante. ¿Está la situación preparada
para hacer que el comportamiento insostenible sea más fácil o más barato? Las
iniciativas de sostenibilidad pueden tratar de revertir o anular dichos
incentivos, quizás proporcionando descuentos o reconfigurando el entorno para
facilitar el comportamiento sostenible; quizás alentando recompensas sociales
que compensen el mayor costo del comportamiento sostenible. Como la mayoría de
los psicólogos reconocen, el contexto social tiene un inmenso impacto en el
comportamiento. Investigaciones han
mostrado que la motivación para aparecer “verde” ante los ojos de otros es una
influencia significativa (Griskevicius, Tybur, & Van den Bergh, 2010).
El contexto social no solo proporciona recompensas; también proporciona
información. Usamos a otras personas como una guía para nuestro propio
comportamiento. Posiblemente, la representación más famosa que ilustra esta
idea, son los estudios de campo realizados por Goldstein, Cialdini, and
Griskevicius (2008) que examinaron formas de fomentar la reutilización de
toallas entre los huéspedes del hotel para ahorrar agua y energía. Proporcionar
ficticias normas descriptivas que describen la mayoría de los huéspedes cómo
reutilizar sus toallas produjo una reutilización de toallas significativamente
mayor en comparación con un recurso para salvar el medio ambiente, y
especialmente cuando la norma descriptiva era especifica de la situación inmediata.
La importancia de proporcionar normas sociales que apoyen el comportamiento
proambiental es el principio que se encuentra detrás del enfoque del marketing
social, el cual ha sido utilizado con éxito en una amplia variedad de campos
(McKenzie-Mohr, 2011). Los psicólogos
también enfatizan la importancia de la retroalimentación. Las personas parecen
tener un entendimiento poco eficiente de cómo ellos pueden participar en
reducir sus emisiones de carbono. La importancia de las elecciones de
comida, por ejemplo, está muy poco reconocido (Whitmarsh & Capstick, 2018).
Es, efectivamente, difícil cambiar el comportamiento de alguien sin ninguna
información acerca de su efectividad en un cambio particular, y algunas
investigaciones han comprobado intervenciones que incorporan dicha información.
Van Vugt, por ejemplo, encontró que las personas tienden a reducir el uso del
agua cuando tienen medidores individuales. Schultz et al. combinaron este
enfoque basado en las normas sociales cuando ellos trabajaban con la compañía de
los servicios públicos de California para proporcionar a las casas individuales
con retroalimentación sobre su uso de la energía. Además de su consumo, se les decía a las personas que estaban
consumiendo menos energía que sus vecinos, o más que sus vecinos. Aquellos
a los que se les dijeron que usaban más que sus vecinos tendían a reducir el
consumo de la energía. En un giro adicional, las personas que usaban menos
energía que sus vecinos algunas veces incrementaban su consumo, pero no cuando
se les daba retroalimentación evaluativa
en forma de caritas sonrientes indicando la aprobación de su menor tasa de
consumo (Schultz, Nolan, Cialdini, Goldstein, & Griskevicius, 2007). Un
último principio es que las personas no siempre saben cómo participar en su
deseo de comportamiento; pueden necesitar no solo ser partícipes sino también
ser entrenados en las habilidades de comportamiento necesarias. Algunas veces
las personas pueden fallar al reciclar, o al ahorrar energía, ya que ellos no
están seguros de estar haciéndolo; la
comunicación necesita estar incluida en el contenido de la información tanto
como un contenido motivacional. Esto también tiene el potencial para, como
un efecto secundario útil, aumentar la eficacia percibida de las personas en el
cambio climático.
Más allá
de estos principios, se encuentra una importante meta-lección sobre las
intervenciones en el comportamiento, esto es la importancia a la hora de
seleccionar el comportamiento objeto de estudio. Es importante que sea
suficientemente plástico, es decir, susceptible de cambiar. Algunos
comportamientos están tan arraigados cultural o tecnológicamente prescritos que
son resistentes a la alteración. Sin embargo, también es importante que el
comportamiento tenga un impacto significativo en la mitigación del cambio
climático. Una gran cantidad de investigaciones psicológicas relevantes se han
enfocado en comportamientos sostenibles que son fáciles de estudiar pero que
tienen muy poco impacto en las emisiones de gases de efecto invernadero, como
el reciclaje. Tom Dietz y sus colegas han descrito un modelo de “Reducción de
emisiones razonablemente aceptable” o RERA con el fin de evaluar los
comportamientos más prometedores a los que dirigirse para las intervenciones
(Dietz et al., 2009). Este modelo requiere trabajar con personas que no sean
psicólogos pues pueden ser más capaces de evaluar la viabilidad política o el
potencial tecnológico de un cambio de comportamiento en particular.
CONCLUSIONES
El reto
del cambio climático solo puede ser encontrado a través de la combinación de
esfuerzos de científicos de muchas disciplinas diferentes junto a políticas y
otros funcionarios públicos. La psicología tiene un papel importante que
desempeñar al llamar la atención al papel de los individuos como perceptores,
comportamientos y respondedores. Ayudando a iluminar los factores que promueven
o inhiben la comprensión precisa del cambio climático, se puede utilizar la
investigación psicológica para aumentar la conciencia general. Describiendo las
formas en que el cambio climático amenaza el bienestar psicológico, la
investigación psicológica puede proporcionar un mensaje más convincente y
sugerir formas de hacer que las personas sean más resistentes. Aplicando la
investigación y la teoría en la modificación del comportamiento, psicólogos
pueden resaltar formas efectivas de promover mayor comportamiento sostenible.
Sin embargo, todo esto solo será útil en la medida en que los psicólogos
trabajen con otros profesionales para comprender el contexto geológico, técnico
y político / legal. En ausencia de tal intercambio de información, es probable
que la investigación psicológica sea ignorada por no ser lo suficientemente
relevante para el desafío práctico significativo representado por el cambio
climático.
CONFLICTO DE INTERESES No existe conflicto de intereses
REFERENCIAS Austin, E. K., Handley, T., Kiem, A. S.,
Rich, J. L., Lewin, T. J., Askland, H. H., ... & Kelly, B. J. (2018).
Drought-related stress among farmers: Findings from the Australian Rural Mental
Health Study. The Medical Journal of Australia, 209, 159-165. doi:
10.5694/mja17.01200. Bain, P. G., Milfont, T. L., Kashima, Y., Bilewicz, M.,
Doron, G., Garðarsdóttir, R. B., ... & Saviolidis, N. M. (2016). Cobenefits
of addressing climate change can motivate action around the world. Nature
Climate Change, 6, 154-157. https://doi.org/10.1038/nclimate2814 Bamberg, S.,
Rees, J. H., & Schulte, M. (2018). Environmental protection through
societal change: What psychology knows about collective climate action - and
what it needs to find out. En S. Clayton & C. Manning (Eds.), Psychology
and Climate Change: Human Perceptions, Impacts, and Responses (pp. 185-213).
Bielefeld, Germany: Elsevier Inc.
https://doi.org/10.1016/B978-0-12-813130-5.00008-4 Bourque, F., van der Ven,
E., & Malla, A. (2011). A metaanalysis of the risk for psychotic disorders
among first-and second-generation immigrants. Psychological Medicine, 41,
897-910. doi: 10.1017/S0033291710001406 Bradley, G., Reser, J., Glendon, A. I.,
& Ellul, M. (2014). Distress and coping in response to climate change. En
K. Kaniasty, K. A. Moore, S. Howard & P. Buchwald (Eds.), Stress and
Anxiety: Applications to Social and Environmental Threats, Psychological
Well-Being, Occupational Challenges, and Developmental Psychology (pp. 33-42).
Germany: Logos Verlag Burke, M., González, F., Baylis, P., Heft-Neal, S.,
Baysan, C., Basu, S., & Hsiang, S. (2018). Higher temperatures increase
suicide rates in the United States and Mexico. Nature Climate Change, 8,
723-729. https://doi.org/10.1038/s41558- 018-0222-x Carleton, T. A., &
Hsiang, S. M. (2016). Social and economic impacts of climate. Science, 353
(6304). doi: 10.1126/science.aad9837 Dietz, T., Gardner, G. T., Gilligan, J.,
Stern, P. C., & Vandenbergh, M. P. (2009). Household actions can provide a
behavioral wedge to rapidly reduce US carbon emissions. Proceedings of the
National Academy of Sciences, 106, 18452-18456.
https://doi.org/10.1073/pnas.0908738106 Durkalec, A., Furgal, C., Skinner, M.
W., & Sheldon, T. (2015). Climate change influences on environment as a
determinant of indigenous health: Relationships to place, sea ice, and health
in an Inuit community. Social Science & Medicine, 136-137, 17-26. doi:
10.1016/j.socscimed.2015.04.026 Feldman, S. (2018). Global climate change
beliefs [Imagen digital]. Recuperado en Noviembre 30, 2018, de
https://www.statista.com/chart/15716/global-climatechange-beliefs/. Fritze, J. G., Blashki, G. A., Burke S., &
Wiseman, J. (2008). Hope, despair and transformation: Climate change and the
promotion of mental health and wellbeing. International Journal of Mental
Health Systems, 2: 13. https://doi.org/10.1186/1752-4458-2-13 Goldstein, N. J.,
Cialdini, R. B., & Griskevicius, V. (2008). A room with a viewpoint: Using
social norms to motivate environmental conservation in hotels. Journal of
Consumer Research, 35, 472-482. doi: 10.1086/586910 Griskevicius, V., Tybur, J.
M., & Van den Bergh, B. (2010). Going green to be seen: status, reputation,
and conspicuous conservation. Journal of Personality and Social Psychology, 98,
392-404. doi: 10.1037/a0017346 Hansen, A., Bi, P., Nitschke, M., Ryan, P.,
Pisaniello, D., & Tucker, G. (2008). The effect of heat waves on mental
health in a temperate Australian city. Environmental Health Perspectives, 116,
1369-1375. doi: 10.1289/ehp.11339 Helm, S. V., Pollitt, A., Barnett, M. A.,
Curran, M. A., & Craig, Z. R. (2018). Differentiating environmental concern
in the context of psychological adaptation to climate change. Global
Environmental Change, 48, 158-167.
https://doi.org/10.1016/j.gloenvcha.2017.11.012 IPCC (2018) Global warming of
1.5°C. An IPCC Special Report on the impacts of global warming of 1.5°C above
preindustrial levels and related global greenhouse gas emission pathways, in
the context of strengthening the global response to the threat of climate
change, sustainable development, and efforts to eradicate poverty [V.
Masson-Delmotte, P. Zhai, H. O. Pörtner, D. Roberts, J. Skea, P.R. Shukla, A.
Pirani, W. Moufouma-Okia, C. Péan, R. Pidcock, S. Connors, J. B. R. Matthews,
Y. Chen, X. Zhou, M. I. Gomis, E. Lonnoy, T. Maycock, M. Tignor, T. Waterfield
(Eds.)]. In Press. . World Meteorological Organization (pp 32) Geneva,
Switzerland: IPCC. Johannesson, K. B., Arinell, H., & Arnberg, F. K. (2015).
Six years after the wave. Trajectories of posttraumatic stress following a
natural disaster. Journal of Anxiety Disorders, 36, 15-24. doi:
10.1016/j.janxdis.2015.07.007 Leiserowitz, A., Maibach, E., Roser-Renouf, C.,
Rosenthal, S., Cutler, M., & Kotcher, J. (2018). Climate change in the
American mind: March 2018. Yale University and George Mason University. New
Haven, CT: Yale Program on Climate Change Communication. Manning, C., &
Clayton, S. (2018). Threats to mental health and wellbeing associated with climate
change. En S. Clayton, & C. Manning, (Eds.). Psychology and climate change:
Human perceptions, impacts, and responses (pp. 217-244). San Diego, CA:
Elsevier. https://doi.org/10.1016/B978-0- 12-813130-5.00009-6 McConnell, D. L.,
& Loveless, M. D. (2018). Nature and the en ironment in Amish life.
Baltimore, MD: Johns Hopkins University Press. McCright, A. M., Xiao, C., &
Dunlap, R. E. (2014). Political polarization on support for government spending
on environmental protection in the USA, 1974–2012. Social Science Research, 48,
251-260. https://doi.org/10.1016/j.ssresearch.2014.06.008 McKenzie-Mohr, D.
(2011). Fostering sustainable behavior: An introduction to community-based
social marketing. Gabriola Island, Canada: New Society Publishers. Mindlis, I.,
& Boffetta, P. (2017). Mood disorders in first-and second-generation
immigrants: Systematic review and metaanalysis. The British Journal of
Psychiatry, 210, 182-189. doi: 10.1192/bjp.bp.116.181107. Norgaard, K. M.
(2011). Living in denial: Climate change, emotions, and everyday life.
Cambridge, MA: MIT Press. Ogunbode, C. A., Demski, C., Capstick, S. B., &
Sposato, R. G. (2018). Attribution matters: Revisiting the link between extreme
weather experience and climate change mitigation responses. Global Environmental
Change, 54, 31-39. doi: 10.1016/j.gloenvcha.2018.11.005 Risen, J. L., &
Critcher, C. R. (2011). Visceral fit: While in a vis ceral state, associated
states of the world seem more likely. Journal of Personality and Social
Psychology, 100, 777- 793. doi: 10.1037/a0022460. Schultz, P. W., Nolan, J. M.,
Cialdini, R. B., Goldstein, N. J., & Griskevicius, V. (2007). The
constructive, destructive, and reconstructive power of social norms.
Psychological Science, 18, 429-434. doi: 10.1111/j.1467-9280.2007.01917.x
Stern, P. C. (2012). Fear and hope in climate messages. Nature Climate Change,
2, 572-573. https://doi.org/10.1038/nclimate1610.2 Whitmarsh, L., &
Capstick, S. (2018). Perceptions of climate change. In S. Clayton & C.
Manning (Eds.), Psychology and Climate Change, (pp. 13-33). San Diego, CA:
Elsevier. Wilkinson, R., & Pickett, K. (2011). The spirit level: Why
greater equality makes societies stronger. Bloomsbury Publishing USA. Williams,
M. N., Hill, S. R., & Spicer, J. (2015). Will climate change increase or
decrease suicide rates? The differing effects of geographical, seasonal, and
irregular variation in temperature on suicide incidence. Climatic
Change, 130, 519-528. doi: 10.1007/s10584-015-1371-9
El que hi ha, és quasi invisible als ulls i fins fa deu minuts no tenia ni idea de l’efecte que produiria en mi. Un símbol. Abans era com sí fos que sí, però alhora semblava un no. . Tot passa baix la pell, darrere les parpelles, dins els ossos…. d'amagat, i això no obstant, no lleva que la vida a causa d'això tinga les seues cosetes peculiars.
Així que hui somric. Ja veus tu! No m'imaginava mai que un dibuixet, que em reconeix com a pertanyent a un grup, em fes posar tan content.
Mil gràcies a COCEMFE per haver estat el promotor d’aquesta iniciativa. Segur que com jo, hui, hi ha més gent somrient, sentint-se reconeguts i integrats en un univers tan divers com és el de la discapacitat.
A nit vaig tindre una trobada extraordinària. I per partida doble. Per un costat per ser qui era la persona amb qui em vaig trobar i per l’altre, pel lloc on va ser.
Eren les dotze passades. La nit era una d’aquestes nits caloroses d’estiu que la gent passa suant i donant voltes entre els llençols tot buscant una son impossible.
Ell estava en la penombra del terrat d’un bloc d’apartaments d’uns dotze pisos situat al carrer Primat Reig de València. En un primer moment sols distingia la seva silueta, retallada per la llum groga que pujava del carrer. El cel nocturn es tenyia de taronja i creava al nostre voltant una atmosfera màgica. Com si fos una nit de lluna vermella i plena.
Era un noi molt prim, d’uns vint anys. Anava sense camisa, el cabell li queia fins a la cintura i calçava botes de bàsquet descordades. Estava d’esquena a mi, motiu pel qual no em va sentir arribar. El vaig observar amb afecte. Jo el coneixia, a aquell jove. Llavors el vaig veure pujar a la balustrada d’obra i estar-se uns segons immòbil allà dalt, preparat per llançar-se al buit.
— Ep!— el vaig cridar somrient, conscient de l’efecte sorpresa de les meves paraules. Es va girar. En un primer moment no em va conèixer. Després va baixar d’on estava i es va acostar a mi, a poc a poc, amb la curiositat d’un gat. Sense dir res va allargar la mà i em va tocar la cara. — Tens barba! — I tu ni un pèl — vaig respondre allargant al meu torn la meva mà cap a la seva cara — i noi! Que prim que estàs! No et recordava pas així! Enretirant-se un poc, em va mirar de dalt baix. — Home! No és que tu siguis molt més gros, que diguem. — Peso més que un sac de guano!
Vam riure junts i ens quedarem uns segons somrient en silenci, gaudint d’aquells moments insòlits i de sobte, ens fonguérem en una abraçada immensa. Aquella abraçada superava qualsevol altre que mai havia rebut. Em va palpar els cabells.
— Els dus curts — Home, curts… són llargs per a un home de quaranta anys. El jove va sembla complagut amb la resposta. — I digues, com et trobes?— em va preguntar. — Hem arribat als quaranta-dos. Qui ho havia de dir? — vaig respondre somrient.
Ell va assentir amb el cap i em va mirar intrigat. Era poc més alt que jo. Devia trobar alguna cosa estranya en els meus ulls que el temps ha convertit en dues punyalades en un cartó. Jo llegia en els seus. Tot i la poca claror podia veure que tenia la mirada trista. Massa trista per tenir vint anys. Feia pocs mesos li havien dit que havia d’entrar a diàlisi.
— I com és que has vingut a veure’m? Com sabies que estaria aquí? — em va preguntar. —Feia calor i no podia dormir. A més, hi ha coses que mai no s’obliden. El vaig mirar amb una tendresa profunda. Aquell jove encara hauria de viure moltes coses. — Estàs casat?— em va demanar— Tens fills?
Ai el jovent! Sempre tan impulsiu!
— Sí… però això no és important. He vingut a dir-te que hauràs d’anar amb compte doncs allò que sembres recolliràs. A dir-te que la vida no ocorre per si sola, l’hauràs de fer ocórrer i que allò que et negues a acceptar et seguirà succeint…. em segueixes?
Va moure afirmativament el cap.
— Per a créixer, hem de canviar nosaltres, no les persones. Recorda-ho. També que no pots pensar en dues coses al mateix temps, és important. Sobretot recorda que els pensaments vells, els patrons vells i els vells somnis t’impediran renovar-te. Hauràs d’aprendre a llevar-te el pes i a viure el moment. Res no ve regalat, hauràs de treballar molt per a aconseguir-ho. M’has comprès?
Va assentir de nou.
— Encara ens parlem en català— va assenyalar.
Jo vaig somriure. És cert. Vam nàixer a Barcelona i encara, després de tants anys, ens parlem en català. Ens tornarem a abraçar, amb estima. Per res del món no volia que aquell noi sofrís cap mal. Jo m’encarregaria que no li passés res de dolent.
Es va sentir, com tallada la calma del moment per una pesada espasa, el carrisqueig afilat de l’últim tramvia que circulava en direcció el Cabanyal.
— A part del que m’has contat, has vingut a fer el mateix que jo? — em va preguntar quan el lament del tramvia s’havia ofegat en la nit. — Sí, però estic segur que no amb el mateix objectiu. — vaig respondre i, girant-me cap a ell, li vaig somriure; còmplice.
D’un bot va pujar de nou a la barana d’obra. Es va girar. Esperava trobar-me al seu costat, però jo encara feia esforços per enfilar-m’hi.
— Estàs poc àgil! — Coses de l’edat.— li vaig respondre simplement.
Els dos quedarem dempeus a la vora del buit. Sota nostre el carrer Primat Reig de València, poc transitat donades les hores que eren, em va fer vindre un pessic de nostàlgia. Allà baix els semàfors seguien regulant aquell trànsit inexistent. Vaig seguir amb la mirada les vies del tramvia que es dirigien cap a l’Est, cap al campus universitari dels Tarongers.
El vent ens va fer rebolicar els cabells.
— Ens tornarem a trobar? — va preguntar. — Això espero— li vaig respondre— d’ací a vint anys. Si tot va bé. Hi serem tots tres i podrem fer balanç. Ell va fer que sí amb el cap. — A quina princesa salvaràs avui?— li vaig demanar per tal de canviar de tema. — A la Natàlia. — No la recordo. — Si home, la de l’equip blau, aquella que el seu pare venia llenceria femenina i ella li feia de model… Serà ella la meva parella? — És veritat! No la recordava… coi! Perdona, t’he respost sense voler.
Anit volia contar-li tantes coses. Però alguna cosa em deia que no havia de fer-ho, al cap i a la fi, anava a tenir la millor vida que un home pot somiar…
— No passa res… m’ho imaginava. A més t’entenc. Aniré a salvar-la igualment aquesta nit. No puc dormir, com suposo que tu tampoc. — va fer una pausa— Fins d’ací a vint anys i sort… Igor— em va desitjar.
I després de dir aquestes paraules es va llençar de cap al buit. El vaig veure caure i de sobte remuntar per enfilar un vol en vertical prop de les façanes de l’altre costat del carrer. Quan passava a la meva altura em va saludar amb la mà i tancant el puny va desaparèixer darrere les teulades.
«Si un dia t’ofereixen treballar per a una empresa d’assessoria energètica, Igor, digues que no — vaig murmurar— i la nit del 17 de febrer de 2001 vés molt alerta, inclús et diria que et quedessis a casa, encara que segurament ho hauràs de viure, de vegades el destí et persegueix» Llavors, al meu torn, em vaig llençar de cap. La façana de l’edifici corria ràpida als meus ulls i al cap de pocs segons gaudint del vol en caiguda lliure, el vaig alçar ascendint tal com havia fet feia uns segons el meu jo de fa vint anys. Volant em vaig dirigir cap a Gàtova, on aquesta nit cremava un incendi. Pot ser ja no salve princeses quan no puc dormir, però encara somio despert que sóc un superheroi capaç d’apagar les flames més terribles llençant sobre elles el meu poderós alè.
FI
PS: Avís, aquest text no pretén en cap cas tenir un to masclista, de fet jo també odie a les princeses de Disney que necessiten ser rescatades.
Fa quaranta-un anys que
sóc a la Terra i tinc un sol ronyó que en fa seixanta que hi és.
Els textos que llegiràs a
continuació són el resultat d’una conversa que no va quedar en l'oblit. Una xerrada online amb un metge de capçalera. Aquest home, prim i somrient, em va demanar de viure amb el món la meva condició
de trasplantat renal. Després de meditar molt de temps, escric per tal de donar a conèixer aquesta
infermetat, incurable i crònica. També els tractaments substitutius pels quals vaig passar; per explicar — des de la perspectiva d'un pacient— què és
això dels trasplantaments renals i finalment per contar-te un poc el meu dia a dia.
És per això que el text té un caràcter autobiogràfic. La meua dona em diu que les autobiografíes li dónen mala espina. Que el seu ídol del bàsquet va morir tot just acabada d'escriure la seva. Afortunadament jo no jugue a bàsquet no sóc cap ídol.
La infermetat renal, de
naixement en el meu cas, m’ha fet viure moltes experiències hospitalàries. Quan pense en qui sóc, m’adone que jo sóc, en
gran part, un producte de totes elles. Les bones i les roïnes.
Mai no m’havia plantejat
escriure-les i, si bé totes elles han influït en els meus actes, en els meus
gustos i en els meus escrits, no ha estat fins a l’altre dia que, el fet de
deixar testimoni de què és conviure quaranta-quatre anys amb la insuficiència
renal, s’ha tornat, ja no sols en una possibilitat, sinó també en una
responsabilitat.
Aquell dia va arribar a les
meues mans un llibre, presentat per l’Associació José Luis Sampedro per a la
Salut i la Cultura amb el nom ‘Homenatge a Jordi Oltra. Un home singular’ El
llibre que repassa la biografia del que fóra cofundador del grup de música La Gossa Sorda i recopila els cinc relats
que va escriure per al concurs de literatura que la citada associació organitza
en l’Hospital La Fe de València.
Jordi era una persona molt
estimada i que va deixar un llegat… El recorde amb afecte.
En els texts, donava testimoni
de com havia viscut la malaltia. Són escrits que em varen emocionar i els hi
vaig trobar moltes ressemblances amb el que jo mateix he viscut. Tant era així
que ho vaig comentar en una xarxa social.
El pare de Jordi, Joan Antoni
de nom i que va ser el meu metge de primària durant un temps, em va llegir i em
va respondre amb un comentari en el qual m’encoratjava a parlar de la meua
infermetat. Ser valent— deia— parlar del que he sentit en la meua
convivència amb la malaltia i compartir-ho. Viure-ho amb el món perquè, segons
ell, així el mal és més suportable i a més a més alleujaria als altres.
Com ja he dit, mai no m’havia
passat pel cap el fet de fer-ho. A més a més, jo no sóc valent.
Confesse que he viscut
d’esquena a la meua infermetat. Es possible que, el fet que haja estat sempre farcit vida tinga alguna cosa que veure i, clar, aquest detall aüixa la malaltia. No he deixat de fer
res que un jove no hagués fet. Com que la
malaltia renal és silenciosa i et mata a poc a poc, mai no saps en quin
punt estàs i la infermetat passa a segon terme i s'acaba diluint. Puc dir que almenys durant quatre anys, tot i que enganyat, vaig viure com una persona sana. Després, segurament perquè algun moment
vaig creure que parlar-ne era un tabú. La vaig silenciar i em vaig dedicar a
viure el millor que podia amb les limitacions que la meua condició m’imposava, com una característica més. Una qualitat sense importància. Com qui té el pèl
roig o és esquerrà.
Roda i volta, vaig néixer fotut de fàbrica.
Era la meua condició. Tenir una malaltia incapacitant et convertia
immediatament en discapacitat. Jo era discapacitat però a casa no se’n parlava.
Jo no en parlava. Em sentia fort i a més parlar-ne era tabú.
Us imagineu el que és ser un
xiquet discapacitat als anys 80?
La societat llavors no estava
conscienciada (encara no ho està, no cregues) i ser un malalt crònic era un
estigma. I més per a un xiquet. Per això, i com que la meua infermetat era orgànica
i per tant invisible, es degué pensar que no era recomanable donar-li
publicitat.
Així que entre jo que no en
parlava, i ella que cursava silenciosa, la malaltia va acabar per fer-se
invisible i amagar-se dins de la meua vida.
Ara, davant el full en blanc,
he hagut de meditar el què, el perquè i sobretot el com,
després de quaranta-quatre anys escriuré la meua experiència.
Com he dit, les paraules de
Joan Antoni em donaren una motivació.
Parlar del “què” era la part més senzilla: Dispose d’informació
i experiència suficient per, a colp de dades, explicar el que és la malaltia, les
diàlisis i els trasplantaments renals.
El “com” se m’entrebancava.
En les meues reflexions vaig
descobrir que, en realitat podríem dir que havien estat dues, les vides
viscudes. La meua vida, diguem-ne pública i la paral·lela: la meua vida de
malalt renal.
D’aquesta segona vida, sols jo
i els meus familiars més pròxims en coneixen els detalls… i ni tan sols tots; i ni tan sols sempre.
Molts cops m’he vist jo
mateix, des de la perspectiva de la meua vida paral·lela, la de malalt, encoratjant a amics o familiars per a qui
l’únic que els arriba de les traumàtiques experiències que patim els qui estem “tocats”
són justament les nostres paraules. Fer-ho des de la distància que proporciona
una vida paral·lela fa el tràngol més senzill. Per exemple: fa més fàcil de
dir-li a la teua mare que estàs bé i tot va de luxe quan tens els braços plens
de blaüres, cicatrius i les venes cremades pels verins d’algun tipus de “quimio”.
La vida paral·lela la pots dominar. La pots inventar i fer com si no
passés res. És com una obra de teatre macabra. Una representació de la qual tu n’ets
el director. És un escut que pot fer-te aparentar que això no va realment amb
tu i, mentre et diuen que tens una infecció descontrolada que ja t’ha fet
perdre un ull i que pot acabar afectant-te el cervell i matar-te, t’ho prengues
amb humor. Pot fer que t’operen trenta-cinc voltes i en cada una de les intervencions
faces broma, amb tothom, al quiròfan. Pot fer que no digues a ningú de la vida
real el que estàs passant per dins...
Són els avantatges de tenir
una vida paral·lela. (No tot havien de ser putades!) Però és un miratge.
Realment arriba el moment en el qual n'ets molt conscient del què passa i sofreixes. Veus sofrir als qui
t’estimen. I saps que vius en una mentida.
Reconec que he estat un
malalt difícil. Mai he volgut que ningú m’acompanyés a consultes i des que
vaig poder anar-hi sol, cap als setze anys, deixava la vida pública amb el cap
ben alt i m’endinsava en solitari en la fosca vida paral·lela. Tampoc vaig voler mai que ningú estiguera amb mi durant els meus
ingressos hospitalaris. La vida paral·lela, a pesar de l’humor i l’espectacle,
era dolorosa i secreta. A més a més, em permetia agafar distància.
D’alguna manera, i ara no sé perquè — donat que vaig nàixer defectuós— sempre havia
pensat que era responsable del que em passava, de manera que havia d’assumir
sol totes les conseqüències.
Però com he dit, sóc un
gallina, és dur veure patir per tu a qui estimes i no poder fer-hi res i silenciar-ho és el més fàcil.
Pot ser si et conte una situació,
em comprendràs millor:
Recorde la nit del 01/10/2000
al 02/10/2000, poques hores abans del trasplantament. L’habitació en penombra i
jo connectat a monitors i goters de sèrum esperant entrar a quiròfan per, si
tot anava bé, tenir l’oportunitat que pocs moribunds tenen: tornar a nàixer.
La mare passava les hores
insomne en una incòmoda butaca. La meua germana petita — petita de vint anys i estudiant de medicina— ho feia entortillada en
una cadira de ferro mentre jo, des del llit, perquè sanitat no contempla la
comoditat dels acompanyants, les observava. Ningú dormia, ningú parlava, jo les
mirava i patia per elles. Patia perquè estaven incòmodes. Compartia la vida
paral·lela amb elles i em sentia molest.
Un altre detonant d’aquests
texts va succeir fa temps. Quedarem a dinar els companys de quadrilla
en una d’eixes paelles populars que organitzem. Dins conversa i el bullici i no
recorde com, de sobte un d’ells em va demanar pel meu trasplantament renal.Setze anys després, un amic em demanava que com es
trasplantava un ronyó!?
Em vaig sorprendre doncs jo
mateix pensava que havien de saber-ho, però clar. Com? Si jo mai no els havia
contat res!
Per un costat jo, parapetat
darrere una vida esquerpa d’actor de pacotilla, esquivant les persones que
preguntaven massa i traent forces per somriure quan potser haguera estat més
fàcil de dir a la família i als amics que estava ben fotut. Per l’altre els qui
m’estimaven que no sabien com em sentia. En algun moment fins i tot he estat a
punt de morir i tanmateix mai no he compartit aquesta preocupació…
Em deien valent, però ara jo
sé que era covardia.
Afrontar una malaltia que se’t
pot endur en qualsevol moment és més fàcil si ho fas negant-la i fent com si
tot anés bé. A pesar dels pesars.
Ara però he creixcut. Ja no hi
ha tabús. Sóc un malalt renal. Jo també m’he fet valent.
Així que poc a poc, en aquest
bloc, i al llarg de 12 capítols, aniré pujant les meues experiències, per a llegir-les tan sols has de subscriure't. Les escriuré sobretot per a tu, que llegeixes
aquestes línies i que potser coneixes a algun malalt que no parla
del que sent, o pot ser que tu mateix ho ets i no saps que hi ha més persones que passen el mateix que tu o perquè ningú està exempt de passar alguna aventura amb la salut. Ho faré per a dir-te que no hi ha
llibre per a saber gestionar aquestes proves a les quals ens sotmet la vida.
Que tot depèn de cadascú i que moltes vegades, els qui sofrim de malalties
greus, i hem estat covards, no diem el que ens passa per no saber com gestionar-ho i,
per por de fer mal, creem vides il·lusòries i ens neguem la veritat.
Espere posar remei aquest
error amb el qual he conviscut molts anys i dir-te, lector, que si estàs en
aquest cas, no temes parlar de la malaltia, comparteix les teues sensacions,
els teus temors amb el món, amb els malalts com tu. Sigues valent i no esperes
trobar-te amb un escrit que t’emocione com m’emocionà a mi el de Jordi.