Assaig - Les ànimes bessones.

Existeixen les ànimes bessones?

M'estranyaria que algú no s’haja fet alguna vegada aquesta pregunta.

S’anomenen ànimes bessones a aquelles persones que has trobat en el teu camí i amb les quals has sentit una connexió molt profunda. 
Encara que habitualment s’associen les ànimes bessones a l’amor —les anomenen mitja taronja— segons les fonts consultades, hi pot haver amistat entre les ànimes bessones. 

Fot: Pixbay.com

Fins ací tot perfecte..., en el terreny de les hipòtesis.

Quan busques informació científica sobre elles et trobes que qui parla d’ànimes bessones ho fa sempre des d’una perspectiva religiosa o esotèrica. De fet, buscar el concepte per Google et dóna 94.800 resultats i les quatre primeres pàgines amb el text exclusiu: “Ànimes bessones”. Però la cosa es dispara en una recerca en castellà. “Almas gemelas” et dóna, hui en dia, quasi 16 milions de resultats, i les 17 primeres pàgines sols amb el concepte: “Almas Gemelas”! Pots reflexionar sobre aquest punt i donat que "ànima" és un concepte religiós, pots pensar en els efectes de l’herència catòlica de la “conquesta” espanyola d’Amèrica.

Però els articles es mouen tots en el terreny de les suposicions i és que de fet no sembla haver-hi evidències científiques. 

Foto: pixbay.com

Personalment, jo atribuïsc aquesta sensació d’empatia i afinitats profundes a les vibracions. Sabem per la física quàntica que les partícules vibren, que en realitat l’Univers sencer vibra a diferents longituds d’onda. I si tot vibra, pot ser que en algun moment dues persones que estan en sintonia, com dos emissors i receptors emetent en la mateixa freqüència, es troben, en l'espai i el temps. 

Vols dir que pots ser ànima bessona de Hitler? Probablement, si ets profundament antisemita, t’han rebutjat dues vegades de l’acadèmia de Belles Arts de Viena i has perdut la primera guerra mundial junt amb algun tret de caràcter més, sí, per què no? Pense que de Hitlers deu haver-ne milers. El que passa és que les circumstàncies i l'època (espai i temps) no els són favorables per apoderar-se del control d’alemanya.

Però filem més prim. Pensem que milions de persones en el món no poden estar equivocades, ja que són milions els éssers humans que creuen en l’ànima i per deferència — fixat que parle d’éssers humans, sembla que els animals no tenen tan desenvolupat el sentit de donar-se maldecaps a un mateix..., però el perquè seria un altre tema— per deferència, anava dient, caldria potser plantejar-se l’existència d’algun factor més, o si més no, tractar de veure l’assumpte des d’una altra perspectiva:

 Anem a afirmar que hi pot haver alguna cosa relacionada amb la nostra essència més profunda (1). Una ànima que empatitza amb altres ànimes.

Oix! De pensar-ho....

Haig de reconéixer que, a mi particularment, m’agrada més pensar en la certesa d’aquesta segona hipòtesi, la trobe més romàntica i esperançadora (2). Ànima bessona és un concepte poètic per se.

És trist buscar ànima bessona al Google i que apareguen pàgines d'esoterisme o articles, de millor o pitjor factura, però no concloents. El que hauríem de trobar són els grans tractats de poesia. És trist que no apareguen els més bells poemes d’amor i d’amistat perquè, com he dit, les ànimes bessones són per a mi poesia. Poesia de la natura. Vibracions harmòniques perfectes de l'aquí i de l'ara de dues persones. Pensar que hi ha alguna mena de lligam especial i molt intens en dues persones, un lligam espiritual... és francament molt romàntic i bonic. Molt més que pensar que som una cadena d’aminoàcids vibratoris amb experiències i inquietuds similars, per molta versemblança que puga tenir aquesta última la hipòtesi.

Ja que hi som, apliquem el mètode científic a la afirmació que sí que hi ha un lligam espiritual entre dues persones amb una experiència personal:

L’altre dia, després de 18 anys sense saber l’un de l’altre, em vaig reunir amb una ànima bessona. Tal qual. I vaig saber que ho érem de seguida i entre altres coses perquè no va caldre posar-nos al dia de res. De fet no vam parlar de nosaltres, ens centrarem en projectes que, per atzars de la vida, compartim de nou i puc assegurar que la sensació era de benestar, de fet semblava que ens coneixíem molt bé, (no! No semblava, ens coneixíem molt bé), com si no hagués passat el temps.

Com si no hagués passat el temps...

El temps... les vibracions..., la física... tal volta la clau està ací.

Foto: Pixbay.com

(1)-Alguna cosa que  sospite té relació amb el nostre diàleg intern

(2)- l’esperança és el que la humanitat sempre ha buscat en aquesta vida aparentment dramàtica. Esperança és el que ens ofereixen totes les religions. Casualitat o necessitat?

700 dies de la Biblioteca de Lymus - 2ª Part

Com que parlar de la Biblioteca de Lymus en una sola publicació (Aquí la 1ª PART ) era una cosa embafosa, ací et porte la segona part:

Després de llegir el que vaig escriure ahir, la pregunta natural és:

— No serà que no saps ressenyar?


Tens tot el dret del món a fer-te aquesta pregunta.
En dos anys he aprés un poc el que fan els altres i gairebé tots els blocs de ressenyes segueixen el mateix esquema. Jo no he estat capaç de seguir-lo, potser, si tens ganes de posar-t’hi et serviran aquests consells universals 

COM ES FA UNA RESSENYA  PROFESSIONAL

• Primer cal anotar en una llibreta les primeres impressions.  Què et diu el títol? Què et diu la portada?

• Després cal fer una lectura amb un llapis al costat, anotant tot allò que consideres rellevant. 

• En acabar el llibre cal fer el resum i sols al final donaràs la teua valoració, això sí, seguint un esquema més o menys establert. La idea és que ha de semblar molt erudit o molt professional (si segueixes l’esquema Resum + Valoració, és més professional que si valores directament i resumeixes al final)

Per fer-ho bé has de respondre a les  preguntes d'aquest decàleg:

1. L’estil literari és adequat per al gènere?
2. La història té incoherències? 
3. Es pot empatitzar amb els personatges? 
4. La història és coherent o té errades? 
5. Enganxa? 
6. La narració és fàcil de comprendre? 
7. L’argument és previsible o té canvis inesperats? 
8. A qui pot agradar aquesta obra? 
9. L’estil de l’autor et recorda a un altre? 
10. I finalment dir si t’ha agradat i per què i si no ho ha fet explicar també el perquè.

Com pots veure els esquemes de les ressenyes que triomfen estan molt encotillats i deixen poc espai per a expressar-te en termes més lliures sobre què has sentit en llegir:

Com llegies? Quina olor feia el llibre? On has llegit el llibre? Aniries de marxa amb el protagonista? Has aprés alguna cosa? O aspectes que van més enllà de la història,com la tipografía o com la dedicatòria, què et transmet? (jo sempre llegisc les dedicatòries doncs dins d’elles hi ha sovint les vertaderes motivacions per les quals un autor escriu). 

Un punt important per a qui ens agrada escriure és llegir amb ulls d’escriptor, fixant-se en el vocabulari, en les figures literàries..., de vegades les meues notes sobre un llibre se centren en algun d’aquests aspectes.

Finalment la meua valoració de la Biblioteca de Lymus és bastant deficient com a bloc de ressenyes literàries però em funciona com a diari de lectures a més em fa sentir còmode, que és important.

I bé, gràcies per llegir fins aquí. Ara,  si vols, inclús pots seguir a la Biblioteca pel Google clicant (aquí) Serà per enllaços!! 

700 dies de La Biblioteca de Lymus- 1ª Part

Aviat farà dos anys que, animat per una crítica literària que havia conegut per les xarxes, em vaig posar a ressenyar els llibres que anava llegint.

— Tu tira-li — em va dir— que escrius molt bé i seria una llàstima que el món literari és perdés els teus texts. A més, et plouran els llibres de les editorials.

Vist el resultat i després de dos anys em puc permetre de presumir d’aquella valoració professional: Tinc tres subscriptors. Dos d’ells obligats a ser-ho, l'altre es va equivocar.

El text a continuació és una anàlisi del fet de dur un bloc de ressenyes literàries per a dos subscriptors durant set-cents dies... És important la xifra doncs representa tenir una fortalesa com una casa... o més moral que l’.Alcoyano.

Tornant al dia en el qual la crítica m’engrescava amb el projecte, haig de reconéixer que tot plegat era una qüestió de Fe doncs a ella no l’he coneguda mai en persona. Ni tan sols l’he vist en foto. Era com el colom que se li apareix a la Verge Maria per dir-li que és l’Esperit Sant i que tindrà un fill de Déu..., i tu, que necessites creure en alguna cosa, t’ho creus. Bé, tot salvant les distàncies entre la labor messiànica de Jesús i l'escassa empremta que deixa a la blogosfera la Biblioteca de Lymus.
I així va ser com va nàixer aquest projecte. Des de zero i encoratjat per un ésser intangible.

Per començar amb un bloc pensaràs que cal un nom. Error. Cal conéixer el teu públic. Jo ara ja el conec, al meu públic: un és família, l’altre amic i a l'altre no li interessa el que jo escric.
 
Centrant-me en el nom, encara que semble que no m’hi vaig aplicar, ho vaig fer. Paraula.

 Buscava una cosa sonora i delicada, que deixés empremta, sense ser grollera o massa èpica. Vaig estar treballant en la idea durant una setmana i com sempre sol passar, com més voltes li pegues a una cosa, més es complica, al final vaig acabar per quedar-me amb un nom difícil de pronunciar i més difícil de recordar. 

La Biblioteca de Lymus.

(Aquí volía posar una foto xula del bloc, però com que no em deixa carregar la pàgina, el podeu veure si cliqueu en l'enllaç... o (aquí) serà per enllaços!!

Un nom que no vol dir res?... bé no és greu. Quants de nosaltres hem fet repetir vàries voltes el nom d'alguna cosa perquè ens sona complicat?.., i ara tothom coneix a Google, veritat?

En un principi a La Biblioteca de Lymus escrivíem les meues dues filles i jo. Hi ha un apartat La Biblioteca de Lymus Juvenil i un altreLa Biblioteca de Lymus Infantil.

El cas és que l’única ressenya en l’apartat juvenil, una d’un llibre d’Ann Tood, va captar l’atenció del nostre primer subscriptor. Però el projecte a la meua filla major no l’engrescava i, tot i ser la que més èxit tenia amb la seua secció tot va quedar en aquesta ressenya.

La menuda va començar amb il·lusió. Però com diuen al meu poble, “arrancada de cavall i parada de burro” al cap de poc es va avorrir i va deixar la secció infantil amb quatre ressenyes.

Quedava jo, el ximple motivat, que a l’hora d’escriure sobre lectures tenia en l’idioma una complicació afegida. Pot semblar banal, però jo llegisc en castellà i en català i vaig pensar a fer ressenyes en ambdues llengües, sense cap problema i al ritme de les lectures. Això m’obligava a tenir dues pestanyes (La Biblioteca de Lymus en castellà, i La Biblioteca de Lymus en català).

A més, per desconeixement vaig obrir un bloc per cada pestanya i ara tinc un bullit difícil d'apanyar.

 

 I què és el que em motiva a seguir endavant amb un bloc de ressenyes literàries?

 
En un primer moment la promesa que em plourien llibres. Perquè a mi m’agrada la pluja i m’agraden els llibres. Però això va ser al principi. Ara que no plouen llibres ni el temps marca pluja, què em fa seguir escrivint el que llegisc?

Doncs senzillament la possibilitat d’escriure. Escriure sense arriscar massa. Sense posar texts propis a la palestra. Escriure "com de mentiretes". Inseguretats, tot plegat molt de psiquiatre.
Tenir un bloc de ressenyes m’apropa al meu somni de passar-me els dies escrivint. M’apropa a autors que admire. Em fa sentir com un xiquet amb un pal que juga en toll d’aigua imaginant entre les mans du un transatlàntic. I després de dos anys amb eixe vaixell imaginari i escrivint sobre llibres puc fer una valoració prou encertada de la Biblioteca de Lymus i el seu lloc en la blogosfera.

Realment la meua estimada Biblioteca no és un bloc de ressenyes literàries. En té l’aparença, n’imita el format, com algunes mosques imiten els colors superbs i efectius de les vespes. 

La Biblioteca de Lymus és més aviat un quadern de notes on deixe per escrit les impressions dels llibres que he llegit, és com el personatge fracassat i entranyable de molts dibuixos animats, que va al seu aire, s'entrebanca i gairebé sempre està sol, però no fa mal a ningú, és un producte Free style.

M’he passejat per molts blocs de ressenyes i tots tenen en comú un punt que a mi no m’agrada gens. Bé n’hi ha diversos, alguns fan concursos i altres fan molt la pilota a les editorials... també entre ells es pilotegen. Però el que més em molesta és que tots fan un resum del llibre.

 
Ahir vaig llegir Berenice d’Edgar Alan Poe, un conte curt que pots llegir en deu minuts. Encuriosit vaig voler saber si un conte tan curt també es ressenyava. El que em vaig trobar va ser amb un resum del conte. Ens hem tornat bojos? I no sols en un, sinó en diversos blocs, (aquí i aquí)

Avui, escrivint aquest text m'he trobat amb aquesta ressenya de Berenice que també fa quelcom que no m'agrada: Spoiler (tot i que ho avisa)

Això va provocar que em girés orgullós cap a la meua Biblioteca. Jo no resumisc els llibres ni faig spoilers.  No m’agrada que em conten el que vaig a trobar-me. A tu no t’agrada obrir regals? Doncs un llibre és un regal entre tapes de cartó. Si algú em diu el que em trobaré, automàticament perd l’interés. Com un gat amb un ratolí mort, la història ha de moure's per divertir-me i aquesta sols es belluga si hi ha sorpreses en la trama.

Va ser Berenice qui em va mostrar que realment, la Biblioteca de Lymus no seria mai un bloc de ressenyes literàries a l’ús. Que en la Biblioteca de Lymus puc donar a conéixer als autors, als seus llibres però que en essència el que escric ho faig a la meua manera...

Fi de la primera part....