Publique el conte amb el que em van atorgar l'accèssit al IX Certamen de Relats Breus de l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran del Garraf.
Per recomanació he afegit el text aclaridor del significat del conte que es va llegir a l'entrega de premis.
 |
| El jurat |
* * *
De sobte, s'obre la porta i la veig entrar. Arriba
vestida de nit. El seu rostre, esquitxat de petites pigues vermelles, em fa
pensar que té un firmament d'estels a les galtes. Al seu darrere, el cabell
vermell solt la segueix com l'estela d'un comenta. És tan bella! Ha vingut a
buscar-me. No sé quant de temps l'he esperat! Se m'ha fet etern.
Du als braços el vestit que vaig escollir per a aquest moment. Se m'emporta de
viatge. Un viatge pel firmament. No hi ha dubte.
Ella sap quant m'agradava viatjar i sap que sempre l’havia estat buscant. Encara
que no aconsegueixo recordar on ens coneguérem. En un castell? Si!, jo estava
en un castell!
La veig apropar-se. Dec tindre els ulls oberts com un mussol. Temo la seva
reacció. S'acosta al meu llit i diposita els vestits als meus peus. No m'ha
mirat encara i no puc tancar els ulls. Em costa molt d'esforç recordar:
Crec que la veig en la meva memòria. Va aparèixer, de manera inesperada, tot
just després del tret. S'apropava subtil i captivadora. Avançava intencionadament
errant entre els arbres pròxims al castell, perdut en els Carpats, al qual jo
havia anat, no recordo exactament quan, amb un revòlver i cansat de viure. Puc
evocar el seu riure, llunyà, i la veig ballar entre els troncs blancs dels
bedolls. Aquell riure, recordo, brollava cristal·lí. Sostenia entre els seus
dits fins, la punta d'un llarg vestit de tela fosca i vaporosa, delicadament
girava sobre si mateixa. «Vine amb mi!», em deien els seus ulls color de Lluna,
i somreia entremaliada.
Hi ha alguna cosa reconfortant en aquesta imatge. I veig
el seu vestit onejar, i els seus cabells vermells enredar-se en l'atmosfera, i
la boira del crepuscle abatent-se sobre el bosc. L'observo bellugar-se entre
els meus records imprecisos. Com la mirava llavors! Sempre l’havia imaginada
així! Recordo sentir-me de sobte torbat, témer desgastar la imatge i dirigir
els ulls a terra; però tan aviat com la perdia de vista tornava a sentir
l'angoixa de pensar que pogués ser un somni i que aquest s'esvaís dins la
boira, així que tornava a clavar els meus ulls en ella, intentant atrapar tota
la seva essència en la meva retina.
Quina criatura més bella!
Ara no sé quant de temps duc aquí. Ni tan sols sé on és aquí, però m'és igual; sé
que em portarà amb ella a algun lloc meravellós.
Em vesteix lentament. La miro mentre ho fa.
«No plores!», vull dir-li. Però ella no plora i jo ja no puc plorar. Els meus
ulls s'han assecat. No puc dir-li cap paraula reconfortant. Tampoc suportaria
veure-la plorar. Donaria la vida per tal de no veure les seues llàgrimes! I la segueixo mirant! No puc ni
vull deixar de fer-ho. Veig les seves delicades mans bellugar-se com dues
papallones blanques sobre el meu pit, cordant els botons de la meva camisa,
posant-se delicadament sobre el coll d'aquesta per a deixar-lo impecable.
Tinc horribles dolors als ulls. Dolors que m'ennuvolen la vista. Enterboleixen
per moments la seva imatge. Quan això passa sento angoixa; la seva imatge es
difumina. Temo deixar de veure-la.
Tampoc recordo quan ni com va venir a viure amb mi al vell casalot de pedra,
que el temps ha cobert d'heures, i que de fa segles ha pertangut a la meva
família. La mansió està als afores del poble, propera a un bosc d'àlbers i
envoltada per camps de blat. Del primer dia, jo em mantenia despert fins que
ella, al meu costat, s'adormia. La mirava llavors, vigilant el seu primer son.
Cada matí, em despertava molt abans de l'alba, per veure-la despertar. Des del
primer dia! No podia deixar de mirar-la però aquell fatídic matí em vaig
adormir! Sí, un dia, els ulls closos, em vaig adormir!
Ella es va despertar abans que jo, sens dubte, a causa del soroll que fan els
corbs, que sovint es colen pel vidre del finestró de la cuina que, el pes de la
pols i l'abandó, han trencat. Degué baixar per a foragitar-los i va sortir de
l'habitació, sense fer soroll, flotant sobre la tarima de fusta. Em va
despertar el seu riure, al pis de baix, dringuejant com un ramell de campanetes
minúscules. L'escoltava fent fora a les terribles aus. Reia mentre ho feia.
L'horror i l'angoixa que vaig sentir en despertar i no veure-la em van fer
embogir. Corrent vaig saltar del llit i empès pel remordiment que em causava la
meua falta vaig anar al costurer que va
pertànyer a la meva àvia.
Allí s'hi havien guardat de sempre unes petites tisores de cosir daurades i,
sense pensar-m'ho, amb moviments precisos, em vaig tallar les parpelles.
Ara la veuria tot el temps!
De seguida un teló de sang em velà la visió, i el dolor! Aquell dolor com mai
no havia sentit em va cegar del tot. Vaig voler dirigir-me al bany per a
netejar-me. Anava a palpentes però el dolor era tan intens que em vaig
desorientar i d'un mal pas vaig caure rodolant per les escales sentint com, en
arribar al replà, m'esclafien les cervicals.
Després, res.
He despertat aquí, que no sé on és. No em puc moure, ni tan sols puc girar els
ulls. El dolor és terrible però el més aterridor, allò que m’ha llevat la raó,
ha sigut no veure-la en tornar-me la consciència. Volia cridar el seu nom però
no podia articular cap so. He cregut que em trobava en un malson. El sol de
tardor entrava per una finestra lateral i un rectangle de llum llepava la
paret, als peus del llit. La claror intensa em feria els ulls, com si cada raig
fos una fina agulla. L'angoixa anava en augment, fins que Ella ha aparegut.
Ara ha acabat de vestir-me. La veig marxar.
—No!, espera! No marxis! —vull
cridar.
Ella es dirigeix a la finestra i corre la cortina. La
penombra inunda l'habitació.
—Tornem a casa! —em diu.
De sobte m'assalten dubtes terribles: com se les arreglarà, ella sola, en
aquella llar immensa? Com s'ho farà per evitar que la pols no envaeixi el
casalot? Perquè no enterboleixi els vidres de les incomptables finestres? Com
foragitarà als corbs intrèpids?
I sento por. Els corbs mengen carronya. Picotegen ulls. Els he vist fer-ho amb
petites bestioles al jardí. I si un corb es cola en casa i em priva de la
vista? M'envaeix el pànic: sense vista no podré veure-la més! Mai més!
Prefereixo la mort!
Entren en l'habitació dos homes sinistres. Es situen just darrere d'Ella,
ocults per la seva abundant cabellera vermella. Parlen molt fluixet; murmuren. La
miro. No comprenc. Ens mirem profundament i llarga. Miro els seus ulls de color
de Lluna:
— Vine amb mi —em diuen.
Després, lentament, es situa darrere d’aquells dos homes. Uns barrets de copa
l’oculten. Ells ni tan sols semblen haver-la vist.
—No! Feu-vos a un costat! Em tapeu
la seva visió!
Cap so surt de la meva boca.
D'una revolada i bruscament m'aixequen i de reüll puc veure un taüt de fusta al
costat en el qual em dipositen. No puc articular paraula. No em puc moure.
Estic mort? No!, no estic mort! Per l’amor de Déu, pareu! Trenca el silenci el
grinyol de la fusta.
Veig com a poc a poc tanquen la tapa. Amb horror, i per l'últim fil de llum que
es filtra per l'escletxa, la veig a Ella un últim cop. I somriu, entremaliada.
És tan bella!
 |
| La meva germana recollint el premi i llegint el text que ve a continuació |
* * *
Notes a peu de pàgina:
A continuació, el un extracte del text explicatiu que se'm va sol·licitar. en el l'anterior post podeu trobar més informació:
«... si ens centrem en el conte i en a la seua trama, aquesta es redueix a un suïcida, un tret i La Mort.
Com haureu vist no té títol. Al final de l’exposició us diré el per què.
Si haig de contar-vos la trama, haureu primer de perdonar-me per l’
spoiler.
En la historia he treballat amb els últims instants de la vida d’un
suïcida. He volgut presentar a La Mort com un personatge bellíssim a
ulls del protagonista, en contraposició amb la imatge que la tradició
ens presenta.
Per exemple: Tots tenim en ment les obres
pictòriques i les llegendes en les que La Dama de Negre es presenta com
un ésser decrèpit, esfereïdor i horrible: un esquelet, amb aquesta
caputxa i una dalla. He pensat que, en el cas d’algú que no vol viure,
la personificació de La Mort, hauria de ser per a ell una criatura
preciosa. Segurament, als seus ulls, seria al revés i La Vida, en la
seua representació pictòrica o literària, seria aquest ésser terrible.
Aquesta
és la visió del protagonista. Després està la meva: sóc una persona
molt vital. Estic enamorat de La vida i és des d’aquest punt en el que
m’he fet la pregunta ¿com personificaria la vida algú que l’odia? ...
Aquest és el punt de partida del conte.
En medicina un ésser humà es considera que ha deixat d’existir quan es declara la mort cerebral.
¿Què passa mentre tant?
La resposta és el que he tractat d’imaginar en el conte i és sobre el que he bastit la història:
Tot
és l’al·lucinació onírica del protagonista. La visió d’ algú que
persegueix la seva pròpia Mort fins que la troba, llavors la veu...
tal i com esperava veure-la i la viu!
El temps en el conte no és
important. Dissolt en un espai entre el tret i el moment en el qual el
protagonista és tancat en un taüt. Pot ser unes hores o molts dies, per
al protagonista son molts dies.
També he jugat amb una de les
pors més atàviques dels éssers humans. Bé, una por per a combatre la
qual actualment comptem amb medicina avançada però que en l’antiguitat
era un fet bastant més usual tenir-la: La por de ser soterrat en vida i
he deixat, de retruc, oberta la porta a una possible interpretació, més
enllà del plànol físic, doncs el protagonista encara té consciència quan
el tanquen dins del taüt.
Finalment comentar-vos que sóc del
pensar que els contes han d’evocar emocions, interpretacions i debats,
per aquest motiu el conte no té títol.
Però no sempre va ser així, en va tenir dos:
“Ella”
era el títol original i “El tret” el títol que vaig estar a punt de
posar. Però Ella és una conseqüència “del tret”. Pot ser algú trobarà
important altres aspectes, prefereixo que feu vostre el conte i que
cadascú l’interpreti i el tituli com més li plagui....»
