Aviat farà dos anys que, animat
per una crítica literària que havia conegut per les xarxes, em vaig posar a
ressenyar els llibres que anava llegint.
— Tu tira-li — em va dir— que escrius molt bé i seria una llàstima que el món literari és perdés els teus texts. A més, et plouran els llibres de les editorials.
Vist el resultat i després de dos anys em puc permetre de presumir d’aquella valoració professional: Tinc tres subscriptors. Dos d’ells obligats a ser-ho, l'altre es va equivocar.
El text a continuació és una anàlisi del fet de dur un bloc de ressenyes literàries per a dos subscriptors durant set-cents dies... És important la xifra doncs representa tenir una fortalesa com una casa... o més moral que l’.Alcoyano.
Tornant al dia en el qual la crítica m’engrescava amb el projecte, haig de reconéixer que tot plegat era una qüestió de Fe doncs a ella no l’he coneguda mai en persona. Ni tan sols l’he vist en foto. Era com el colom que se li apareix a la Verge Maria per dir-li que és l’Esperit Sant i que tindrà un fill de Déu..., i tu, que necessites creure en alguna cosa, t’ho creus. Bé, tot salvant les distàncies entre la labor messiànica de Jesús i l'escassa empremta que deixa a la blogosfera la Biblioteca de Lymus.
I així va ser com va nàixer aquest projecte. Des de zero i encoratjat per un ésser intangible.
Per començar amb un bloc pensaràs que cal un nom. Error. Cal conéixer el teu públic. Jo ara ja el conec, al meu públic: un és família, l’altre amic i a l'altre no li interessa el que jo escric.
Centrant-me en el nom, encara que semble que no m’hi vaig aplicar, ho vaig fer. Paraula.
Buscava una cosa sonora i delicada, que deixés empremta, sense ser grollera o massa
èpica. Vaig estar treballant en la idea durant una setmana i com sempre sol
passar, com més voltes li pegues a una cosa, més es complica, al final vaig acabar per quedar-me amb un nom difícil de pronunciar i més difícil de
recordar.
(Aquí volía posar una foto xula del bloc, però com que no em deixa carregar la pàgina, el podeu veure si cliqueu en l'enllaç... o (aquí) serà per enllaços!!
Un nom que no vol dir res?... bé no és greu. Quants de
nosaltres hem fet repetir vàries voltes el nom d'alguna cosa perquè ens sona
complicat?.., i ara tothom coneix a Google, veritat?
En un principi a La Biblioteca de Lymus escrivíem les meues dues filles i jo. Hi ha un apartat La Biblioteca de Lymus Juvenil i un altreLa Biblioteca de Lymus Infantil.
El cas és que l’única ressenya en l’apartat juvenil, una d’un llibre d’Ann Tood, va captar l’atenció del nostre primer subscriptor. Però el projecte a la meua filla major no l’engrescava i, tot i ser la que més èxit tenia amb la seua secció tot va quedar en aquesta ressenya.
La menuda va començar amb il·lusió. Però com diuen al meu poble, “arrancada de cavall i parada de burro” al cap de poc es va avorrir i va deixar la secció infantil amb quatre ressenyes.
Quedava jo, el ximple motivat, que a l’hora d’escriure sobre lectures tenia en l’idioma una complicació afegida. Pot semblar banal, però jo llegisc en castellà i en català i vaig pensar a fer ressenyes en ambdues llengües, sense cap problema i al ritme de les lectures. Això m’obligava a tenir dues pestanyes (La Biblioteca de Lymus en castellà, i La Biblioteca de Lymus en català).
A més, per desconeixement vaig obrir un bloc per cada pestanya i ara tinc un bullit difícil d'apanyar.
I què és el que em motiva a
seguir endavant amb un bloc de ressenyes literàries?
En un primer moment la promesa que em plourien llibres. Perquè a mi m’agrada la pluja i m’agraden els llibres. Però això va ser al principi. Ara que no plouen llibres ni el temps marca pluja, què em fa seguir escrivint el que llegisc?
Doncs senzillament la possibilitat d’escriure. Escriure sense arriscar massa. Sense posar texts propis a la palestra. Escriure "com de mentiretes". Inseguretats, tot plegat molt de psiquiatre.
Tenir un bloc de ressenyes m’apropa al meu somni de passar-me els dies escrivint. M’apropa a autors que admire. Em fa sentir com un xiquet amb un pal que juga en toll d’aigua imaginant entre les mans du un transatlàntic. I després de dos anys amb eixe vaixell imaginari i escrivint sobre llibres puc fer una valoració prou encertada de la Biblioteca de Lymus i el seu lloc en la blogosfera.
Realment la meua estimada Biblioteca no és un bloc de ressenyes literàries. En té l’aparença, n’imita el format, com algunes mosques imiten els colors superbs i efectius de les vespes.
La Biblioteca de Lymus és més aviat un quadern de notes
on deixe per escrit les impressions dels llibres que he llegit, és com el personatge fracassat i entranyable de molts dibuixos animats, que
va al seu aire, s'entrebanca i gairebé sempre està sol, però no fa mal a ningú, és un producte Free style.
M’he passejat per molts blocs
de ressenyes i tots tenen en comú un punt que a mi no m’agrada gens.
Bé n’hi ha diversos, alguns fan concursos i altres fan molt la pilota a les
editorials... també entre ells es pilotegen. Però el que més em molesta és que
tots fan un resum del llibre.
Ahir vaig llegir Berenice d’Edgar Alan Poe, un conte curt que pots llegir en deu minuts. Encuriosit vaig voler saber si un conte tan curt també es ressenyava. El que em vaig trobar va ser amb un resum del conte. Ens hem tornat bojos? I no sols en un, sinó en diversos blocs, (aquí i aquí)
Avui, escrivint aquest text m'he trobat amb aquesta ressenya de Berenice que també fa quelcom que no m'agrada: Spoiler (tot i que ho avisa)
Això va provocar que em girés orgullós cap a la meua Biblioteca. Jo no resumisc els llibres ni faig spoilers. No m’agrada que em conten el que vaig a trobar-me. A tu no t’agrada obrir regals? Doncs un llibre és un regal entre tapes de cartó. Si algú em diu el que em trobaré, automàticament perd l’interés. Com un gat amb un ratolí mort, la història ha de moure's per divertir-me i aquesta sols es belluga si hi ha sorpreses en la trama.
Va ser Berenice qui em va mostrar que realment, la Biblioteca de Lymus
no seria mai un bloc de ressenyes literàries a l’ús. Que en la Biblioteca
de Lymus puc donar a conéixer als autors, als seus llibres però que en essència
el que escric ho faig a la meua manera...
Fi de la primera part....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada