Conte

No hi ha res que cause un plaer més exquisit que fet de trobar per causalitat un conte que vas escriure fa anys i que la memòria — eixa memòria que tan sovint et recorda coses que voldries oblidar — ves a saber per què, t'estava ocultant la seua existència.

Sort que Safe Creative © en guarda una còpia.

Si teniu ganes de passar una estona estranya, seguiu llegint

Obri els ulls

Se li va ocórrer que no recordava el que era la calor d'una mare. Però això ha estat just abans d'adonar-se que el lloc en què està és molt fosc. El més fosc que mai no ha vist. Envaït pel pànic intenta incorporar-se però els seus membres no responen. Tampoc els nota.

 — Estic paralitzat. Paralitzat de por. Sí, això és. Haig d'assossegar-me. Com he arribat fins aquí?

Busca sense èxit una resposta dins del seu cap, buit de records. Sols té la certesa d'una veu.

 — Conec un idioma — es diu — tot i que no sé quin. Maleït siga! Jo m'entenc!

El món, el seu xicotet món consistent en una veu l'oprimeix. Aquesta és l'única certesa.

— T'estàs asfixiant! Els teus músculs no es mouen, per això t'estàs asfixiant — la veu no deixa de parlar. Prova de no escoltar-la però com més esforços fa per a fer-la callar, més fort aquesta li parla — Estàs mort. Això és, has mort!

Si això és la mort, no sap com ha arribat fins a ella. No sap que hagués estat viu. Està sol. Sol en un lloc obscur i sense temps. Sol, amb una veu.

Intenta imaginar alguna cosa. No pot estar segur d'allò que imaginarà. Lentament, una lleu resplendor despunta davant seu. Al lluny.

— Bé — li diu la veu — sembla que se t'està despertant la imaginació. Què veus?

— No ho sé. Una claror llunyana… tènue. Com si amanesques un dia de pluja.

El seu entorn comença a fer-se visible. Pot intuir quatre estretes parets de… vells atovons? Sí! Semblen parets d'argila que van cap a la llum.

— És un túnel?

— Estàs cap per amunt — li xiuxiueja la veu.

— És cert!.. Estic gitat cap per a munt! Llavors... Això és… una tom... No acaba la frase. Sí, està mort!

Dos braços es dibuixen davant seu. Els seus propis braços.

— Ací els tens! — diu la veu — utilitza'ls!

Les mans palpen els freds i humits atovons de fang a escassos centímetres del seu cos, buscant entre els nombrosos clevills el millor punt on agafar-se. 

— Eix d'ací!

 — Però, estic mort! Si estic mort, com és que puc escalar? — es diu sorprés per la velocitat amb la qual grimpa.

Ara està escalant amb una facilitat estranya la vertical paret de pedra.

— M'han enterrat viu? 
Puja cap a aquella llum que es fa cada cop més brillant.

Arriba al cim. Una llosa rectangular tapa l'apertura. La llum que havia arribat fins al fons d'aquell pou es filtrava per una escletxa. Introdueix en ella els dits i, amb compte de no perdre l'equilibri, ajudant-se amb el cap, comença a desplaçar la pesada pedra. La lluminària es fa cada cop més brillant…

— On sóc?

De sobte va sonar una nova veu:

 — Torna en si! Està despertant!... Ens pots escoltar?... Si pots escoltar-me, fes algun gest.

La gola comença a cremar-li.

— Tens alguna cosa en la gorja! T'estàs asfixiant — diu alarmada la veu dins del seu cap.

— Fora el TET. Fora la respiració assistida! — apressa la nova veu — està despertant. Prepareu 1 mm d'epinefrina endovenosa cada tres minuts. I de sobte totes les veus callen.

Silenci.

 Aconsegueix per fi apartar un poc la llosa de les seues parpelles i l'inunda un resplendir brillant i càlid. A poc a poc els seus ulls s'obrin. Les  pupil·les van adaptant-se a aquella llum mentre les imatges prenen forma per uns moments. La llum és cada volta més intensa. S’enlluerna. No pot veure res més que llum, molta llum, i de sobte, tot s'apaga.