A nit vaig tindre una trobada extraordinària. I per partida doble. Per un costat per ser qui era la persona amb qui em vaig trobar i per l’altre, pel lloc on va ser.
Eren les dotze passades. La nit era una d’aquestes nits caloroses d’estiu que la gent passa suant i donant voltes entre els llençols tot buscant una son impossible.
Ell estava en la penombra del terrat d’un bloc d’apartaments d’uns dotze pisos situat al carrer Primat Reig de València. En un primer moment sols distingia la seva silueta, retallada per la llum groga que pujava del carrer. El cel nocturn es tenyia de taronja i creava al nostre voltant una atmosfera màgica. Com si fos una nit de lluna vermella i plena.
Era un noi molt prim, d’uns vint anys. Anava sense camisa, el cabell li queia fins a la cintura i calçava botes de bàsquet descordades. Estava d’esquena a mi, motiu pel qual no em va sentir arribar. El vaig observar amb afecte. Jo el coneixia, a aquell jove. Llavors el vaig veure pujar a la balustrada d’obra i estar-se uns segons immòbil allà dalt, preparat per llançar-se al buit.
— Ep!— el vaig cridar somrient, conscient de l’efecte sorpresa de les meves paraules.
Es va girar. En un primer moment no em va conèixer. Després va baixar d’on estava i es va acostar a mi, a poc a poc, amb la curiositat d’un gat. Sense dir res va allargar la mà i em va tocar la cara.
— Tens barba!
— I tu ni un pèl — vaig respondre allargant al meu torn la meva mà cap a la seva cara — i noi! Que prim que estàs! No et recordava pas així!
Enretirant-se un poc, em va mirar de dalt baix.
— Home! No és que tu siguis molt més gros, que diguem.
— Peso més que un sac de guano!
Vam riure junts i ens quedarem uns segons somrient en silenci, gaudint d’aquells moments insòlits i de sobte, ens fonguérem en una abraçada immensa. Aquella abraçada superava qualsevol altre que mai havia rebut.
Em va palpar els cabells.
— Els dus curts
— Home, curts… són llargs per a un home de quaranta anys.
El jove va sembla complagut amb la resposta.
— I digues, com et trobes?— em va preguntar.
— Hem arribat als quaranta-dos. Qui ho havia de dir? — vaig respondre somrient.
Ell va assentir amb el cap i em va mirar intrigat. Era poc més alt que jo. Devia trobar alguna cosa estranya en els meus ulls que el temps ha convertit en dues punyalades en un cartó. Jo llegia en els seus. Tot i la poca claror podia veure que tenia la mirada trista. Massa trista per tenir vint anys. Feia pocs mesos li havien dit que havia d’entrar a diàlisi.
— I com és que has vingut a veure’m? Com sabies que estaria aquí? — em va preguntar.
—Feia calor i no podia dormir. A més, hi ha coses que mai no s’obliden.
El vaig mirar amb una tendresa profunda. Aquell jove encara hauria de viure moltes coses.
— Estàs casat?— em va demanar— Tens fills?
Ai el jovent! Sempre tan impulsiu!
— Sí… però això no és important. He vingut a dir-te que hauràs d’anar amb compte doncs allò que sembres recolliràs. A dir-te que la vida no ocorre per si sola, l’hauràs de fer ocórrer i que allò que et negues a acceptar et seguirà succeint…. em segueixes?
Va moure afirmativament el cap.
— Per a créixer, hem de canviar nosaltres, no les persones. Recorda-ho. També que no pots pensar en dues coses al mateix temps, és important. Sobretot recorda que els pensaments vells, els patrons vells i els vells somnis t’impediran renovar-te. Hauràs d’aprendre a llevar-te el pes i a viure el moment. Res no ve regalat, hauràs de treballar molt per a aconseguir-ho. M’has comprès?
Va assentir de nou.
— Encara ens parlem en català— va assenyalar.
Jo vaig somriure. És cert. Vam nàixer a Barcelona i encara, després de tants anys, ens parlem en català. Ens tornarem a abraçar, amb estima. Per res del món no volia que aquell noi sofrís cap mal. Jo m’encarregaria que no li passés res de dolent.
Es va sentir, com tallada la calma del moment per una pesada espasa, el carrisqueig afilat de l’últim tramvia que circulava en direcció el Cabanyal.
— A part del que m’has contat, has vingut a fer el mateix que jo? — em va preguntar quan el lament del tramvia s’havia ofegat en la nit.
— Sí, però estic segur que no amb el mateix objectiu. — vaig respondre i, girant-me cap a ell, li vaig somriure; còmplice.
D’un bot va pujar de nou a la barana d’obra. Es va girar. Esperava trobar-me al seu costat, però jo encara feia esforços per enfilar-m’hi.
— Estàs poc àgil!
— Coses de l’edat.— li vaig respondre simplement.
Els dos quedarem dempeus a la vora del buit. Sota nostre el carrer Primat Reig de València, poc transitat donades les hores que eren, em va fer vindre un pessic de nostàlgia. Allà baix els semàfors seguien regulant aquell trànsit inexistent. Vaig seguir amb la mirada les vies del tramvia que es dirigien cap a l’Est, cap al campus universitari dels Tarongers.
El vent ens va fer rebolicar els cabells.
— Ens tornarem a trobar? — va preguntar.
— Això espero— li vaig respondre— d’ací a vint anys. Si tot va bé. Hi serem tots tres i podrem fer balanç.
Ell va fer que sí amb el cap.
— A quina princesa salvaràs avui?— li vaig demanar per tal de canviar de tema.
— A la Natàlia.
— No la recordo.
— Si home, la de l’equip blau, aquella que el seu pare venia llenceria femenina i ella li feia de model… Serà ella la meva parella?
— És veritat! No la recordava… coi! Perdona, t’he respost sense voler.
Anit volia contar-li tantes coses. Però alguna cosa em deia que no havia de fer-ho, al cap i a la fi, anava a tenir la millor vida que un home pot somiar…
— No passa res… m’ho imaginava. A més t’entenc. Aniré a salvar-la igualment aquesta nit. No puc dormir, com suposo que tu tampoc. — va fer una pausa— Fins d’ací a vint anys i sort… Igor— em va desitjar.
I després de dir aquestes paraules es va llençar de cap al buit. El vaig veure caure i de sobte remuntar per enfilar un vol en vertical prop de les façanes de l’altre costat del carrer. Quan passava a la meva altura em va saludar amb la mà i tancant el puny va desaparèixer darrere les teulades.
«Si un dia t’ofereixen treballar per a una empresa d’assessoria energètica, Igor, digues que no — vaig murmurar— i la nit del 17 de febrer de 2001 vés molt alerta, inclús et diria que et quedessis a casa, encara que segurament ho hauràs de viure, de vegades el destí et persegueix»
Llavors, al meu torn, em vaig llençar de cap. La façana de l’edifici corria ràpida als meus ulls i al cap de pocs segons gaudint del vol en caiguda lliure, el vaig alçar ascendint tal com havia fet feia uns segons el meu jo de fa vint anys.
Volant em vaig dirigir cap a Gàtova, on aquesta nit cremava un incendi. Pot ser ja no salve princeses quan no puc dormir, però encara somio despert que sóc un superheroi capaç d’apagar les flames més terribles llençant sobre elles el meu poderós alè.
FI
PS: Avís, aquest text no pretén en cap cas tenir un to masclista, de fet jo també odie a les princeses de Disney que necessiten ser rescatades.
