La metamorfosi

Vet aquí que en aquell temps que els ocells tenien dents, sobre la Terra també hi havia Ciclops. I d'aquella època ens ha arribat el registre de dues generacions. Tots sabem que els homes de l'antiguitat, a l´hora de posar noms, no optaven precisament per fer-ho fàcil:

Les tres Moires, les sis Titànides... els llibres de Ramaiana i Majábharata,...Chacxulubchen... Cayetana Fitz-James Stuart...

Amb els ciclops però, no es calfaren el cap. Els nomenaren com ciclops de primera generació els uns i ciclops de segona generació els altres... talment com els mòbils.

Tant els uns com els altres eren gegants de temperament avinagrat, que es caracteritzaven per tenir un únic ull.

Els primers eren artesans i constructors. A ells se'ls atribueixen els llamps de Zeus, el trident de Posidó, la manta d'invisibilitat d'Hades o les fletxes d'Artemisa... eren uns manetes.

Els de la segona generació, també eren gegants, però no eren tan carismàtics ni feiners com els primers. Eren, de fet, criatures espantoses que es menjaven a les persones i, vés a saber perquè, se'ls relacionava amb una tribu fenícia de l'època —segurament clàssiques rivalitats entre aficions de futbol. Ja sabem com funciona això: que si els de tal equip són uns burros, uns salvatges... Unes bèsties... Què un jugador mossega a un altre? Doncs són tots uns caníbals i d'aquí, a ciclop antropofàgic hi ha un pas.

El que és indubtable és que varen existir en algun lloc del Mediterrani, ja que Ulisses — un viatger de l'època— se'ls va trobar i, en una brega en la qual es barrejaren ovelles i pedrades en cegà un.

Tenim doncs dues arcaiques generacions de ciclops més o menys ben documentada, però al llarg dels segles, una tercera generació ha conviscut amb els homes; barrejada amb ells.

Aquests, no són gegants i pot ser per això no se'ls distingeix tan bé com ho faríem si foren grans com una muntanya. No són tan visibles però són molt més abundants del que pensem, i és que de ciclops de tercera generació, tots en coneixem algun i si no em creieu, pareu atenció:

Fem primer un passeget per Internet... La princesa d'Éboli, Anníbal Barca el general de Cartago, Potemkin, Theodore Roosevelt... Hi caieu?... No?.. Hi ha més:

Fritz Lang, Guillerno Marconi: l'inventor de la ràdio, el Mariscal Wawel, John Ford, Maria de Villota, fins i tot el filòsof Jean-Paul Sartre...

Tots ells són ciclops de tercera generació, també coneguts com a monoftàlmics, bornis o torts. I tots, sense destacar per la seua grandària, han sobreeixit com gegants en diversos camps.

Però resulta que fora de la fama i la glòria, més enllà de Google, també hi ha una miríada de ciclops anònims. Ciclops que han conviscut i conviuen, dia a dia, entre els homes... hi ha inclòs qui ho fa entre les bèsties. Tenim un gat al Marell que n'és un exemple.

Gairebé tots aquests ciclops tenen en comú que, per a convertir-se en un, han lliurat una batalla. Aquestes batalles de transformació freguen sempre el límit entre la vida i la mort, motiu pel qual molts aspirants a ciclops no han sobreviscut i no poden contar-ho. Els que si ho han fet, tenen doncs tots una història per contar.

La meua entrada al món dels ciclops va començar fa ara més de cinc anys. És doncs des de la posició segura del supervivent, posició que atorga el pas d'un temps prudencial, des de la que escric aquestes línies i ho faig per a desvelar la meua història, també per a fer-la perviure i sobretot ho faig per celebrar que seguesc en aquest món.

Abans he mencionat a Ulisses i una brega amb un ciclop; Si Polifem, el ciclop de segona generació que vivia a l´Hespèria, va perdre el seu ull en el transcurs d'una baralla a pedrades contra aquell rodamón desorientat que buscava Ítaca, en el meu cas foren uns virus de la família dels de la varicel·la els qui em feren l'examen d'accés al món dels ciclops.

La batalla va durar quinze mesos.

Fer-se ciclop, en el meu cas va ser llarg, però sobretot dolorós.

Durant setmanes, mesos, vaig estar entrant i eixint de l'hospital per estances de durada variable.

En els moments més cruents, veient que la infecció no podia ser controlada arribarem a considerar en més d'una ocasió la possibilitat que, probablement, no me’n sortís. Així que em vaig posar el pijama de viure sense saber fins quan... i el temps es va parar.

En absència de temps, et veus en la solitud dels passadissos de l'hospital, capbaix, sostenint entre les mans un vell rellotge-despertador bonyegut i trencat, amb les agulles aturades.

Estàs en uns llimbs i camines com si anares pel limbe d'un full blanc sense fi. Darrere teu soles hi han petjades que s'esborren a mesura que avances, però no t'importa i segueixes deambulant en la vacuïtat de la teua existència amenaçada... ets un ninot de drap i et deixes portar.

Foren temps en els que m'arrossegaven pels quiròfans dia si dia no. Em punxaven. Em tallaven. Em feien prendre tota mena de verins de totes les maneres possibles.

L'hospital és una mena de taller mecànic: Tu estàs en un garatge amb una porta que s'obri i es tanca contínuament i per la que, sense avís, entren i eixen tota classe de professionals del ram de la mecànica de les persones.

A l'hospital, si vas en qualitat de pacient, has d’estar permanentment amb el capó alçat perquè entren i isquen de dins de tu tota classe d’estris punxeguts i afilats i també mirades clíniques, sovint desorientades.

Per a la lluita contra els virus contava jo, a banda de les meues defenses sobrepassades, amb un xicotet grup oftalmòlegs —tan xicotet que eren dos: marit i muller— dos aliats a qui des d'ací vull enviar una forta abraçada d'agraïment.

Els doctors procuraven cada dia que tot es quedés en ciclop i no en cec o directament en cadàver.

Els recolzaven, com mariscals de camp, tots els professionals dels departaments de nefrologia i medicina interna de l'hospital així com una legió d'infermeres i auxiliars que sempre anaven corrent darrere les alarmes de les bombes d'infusió.

En aquells dies, entre «goterito» i «goterito» xerrava amb els meus metges.

Un d´ells és devot creient i per prescripció facultativa em proposà que resara molt.

Jo, com resar no sé, ni molt ni poc, vaig optar per trucar a l'ONCE.; si sortia d'allí viu almenys havia de tenir alguna eixida de futur. I total, si sortia mort, resar per viure m'hauria servit de poc; la meua ànima de pecador, amb dos Pares Nostres i quatre Ave Maries no anava a salvar-se. A més, el sobtat rampell d'orant, seria més aviat considerat com una presa de pèl pel Déu del meu oftalmòleg. Sempre he intentat ser conseqüent amb allò que pense, així que vaig trucar a la Fundación ONCE i els vaig deixar el meu currículum.

— «Més et val entrar amb un sol ull en la vida, que amb dos en l'infern del foc»— Em va dir un dia el doctor, recitant-me un dels versicles de l'apòstol Mateu.

Quina ironia!

Resulta que entre tots, mantenien a la Dama de Negre allunyada i utilitzaven per a aconseguir-ho l'única arma que, hui en dia es coneix: Un producte infernal que cuinaven especialment per a mi en un laboratori, i que en entrar per les venes les cremava com si injectaren foc. Ai fotre! Amb l'apòstol Mateu...

En fi, era això o acomiadar-me de la llum així que, dues voltes al dia, em sotmetia al tractament.

Entre nosaltres: a pesar del mal, ho feia fent-me el valent el millor que podia.

Primer perquè tinc dues xiquetes que a voltes estaven amb mi mentre em passaven el «goterito» i després perquè també tinc una dona pacient i valenta a qui vull impressionar...

Així que feia com si res mentre per dins se´m desfeia el cos, diluint-se en la solució abrasiva — de fet tinc encara el crit de dolor dins del pit i no veig el moment de pujar al cim del Xical i soltar-lo als quatre vents.

Sovint saltava una llàgrima o, ho reconec, maldava i grunyia fluixet — ja us he contat allò del caràcter avinagrat i de com som de pudentets els ciclops— també, de vegades em feia sang a la palma de la mà de tant fer força amb el puny... sí, ho sé... podria haver-me tallat les ungles... són coses que no penses.

Finalment, de sobte, un dia va semblar que l'avanç de l'enemic microscòpic havia parat. Ho feu a menys d'un mil·límetre del nervi òptic, autopista directa al cervell i a vés a saber quines conseqüències. Per sort a mi, em deien sempre que d'allò en podia morir i és que, convindreu que de vegades és millor pensar que moriràs que pensar que et pots quedar lelo.

Amb la infecció desactivada, tots aguantarem la respiració.

Jo la vaig aguantar almenys tres dies... fins que, enretirada la sang i netejada la zona, pogueren mirar el que hi havia a la retina... o el que quedava d'ella...

Era com un camp de batalla després d'una:  silenciosa, morta, sense activitat...

Sense activitat!

M'havia quedat en ciclop de tercera generació, monoftàlmic,... tort, viu i no lelo.

 

Fa anys any d'això i ja puc dir, prudentment, que tot ha passat.

El que és extraordinari és que a l'altre costat del limbe del full, un cop travessat eixe desert estèril i atemporal que és l'hospital i amb un nou rellotge-despertador — aquest cop digital, amb connexió a Internet i amb Facebook— Nous camins s'han obert davant de mi. Camins insospitats. Camins en els quals la trucada que vaig fer en el seu moment ha donat fruits de manera inesperada.

I el que és més sorprenent és que, a més, resulta que la meua mutació ha fet que enfoque el meu camí millor. Encara tindrà raó l'apòstol Mateu quan va dir que «si el teu ull et fa pecar, lleva-te'l i tira'l. Més et val entrar tort en la vida que amb dos ulls ser llençat al foc de l'infern»
Sembla que tenir-ne dos a mi no em provava del tot, ja que sempre en tenia un mirant cap on no tocava i aquesta dispersió em feia equivocar sovint el meu camí. Un camí que ara va recte com una fletxa, amb l'objectiu fixat, una novel·la indefinible en marxa— que segurament és el crit que faria si puges dalt del Xical— i un fum de projectes.
Considere fins i tot que el rellotge-despertador nou va massa ràpid!

Respecte a la vida d'un ciclop: bé, té coses curioses: Com que l'aigua del pitxer sempre caurà fora del got i es vessarà sobre la taula, i és que en les distàncies curtes no calcule bé i es donen situacions còmiques però per altra banda tinc l'avantage que sempre trigaré la meitat de temps que les persones amb dos ulls útils en trobar xicotets objectes que es perden per casa:

Soles he de trobar una meitat que l'altra meitat estarà, amb tota seguretat, just al costat, i això és sense dubte un avantatge important.
Per acabar, vull fer una reflexió: i és que és una llàstima que la vida estiga muntada d'aquesta manera. Que hages de passar moments difícils per a treure'n una lliçó i que a més, no hi haja una situació comuna per a tots. Una situació que l'experiència d'un servisca per a resoldre els conflictes de tots els altres.
Pensant en Gemma i Aroa m'entristeix saber que la meua experiència no les pot ajudar més que com un conte, una aventura que va viure el pare. Sé que elles hauran de viure els seus moments difícils i extreure'n les seues lliçons... com qualsevol persona. La ironia és que al final, totes les lliçons es resumeixen en una: has de viure el moment.

En fi. Esta és una de les meues històries.
Em queda agrair infinitament a la gent que ha estat al meu costat aquests anys i també a la que gràcies a l'experiència viscuda he conegut, gent única de força mitològica que també ha lluitat i ha sobreviscut a transformacions iguals o pitjors que la de fer-se ciclop.
Gràcies a tots.