Conte

música per ambientar la lectura: clic aquí.

Al final li vas penjar el telèfon, frustrat. Hi havia uns segons de retard en la comunicació i es feia difícil mantenir una conversa. En eixe moment vas sentir que ella encara estava més lluny del que imaginàveu quan va marxar.

Feia una setmana que se n'havia anat de viatge en solitari i es trobava en un indret inhòspit, deshabitat i mal comunicat.

Abans d'anar-se'n, consultareu alguna guia de viatges per Internet. La informació, escassa, deia que la regió era un altiplà boscós i atapeït de turons. Les fotos que havíeu vist mostrava que, efectivament, n'hi havia tants que semblava la superfície ondulada d'una mar brava. Aquesta ocupava una superfície considerable i quedava aïllada per un cinturó d'altes muntanyes d'aparença infranquejable. La població local es dedicava principalment a la ramaderia i els pobles, petites aldees tots ells, estaven comunicats per camins de terra.

Sense gaire més informació feia la impressió que el progrés, en aquella regió, havia passat de llarg.

Setmanes abans de marxar tothom opinava sobre aquell viatge. Alguns amics li van dir que estava boja, altres que era molt atrevida per anar allí sola i tu li havies dit les dues coses. Però tenies motius de pes; ella es trobava embarassada i, per la natura remota del lloc i les dificultats amb l'idioma, qualsevol contratemps podia dur-li perilloses complicacions; a ella i al vostre fill no nat.

Però a ella li agradava estar assoles, de tant en tant marxava uns dies i feia temps que se sentia atreta per aquell solitari racó del món. No la inquietava pas el viatge, a més deia que la solitud era addictiva i que en ella trobava la pau de l'esperit.

A tu, essencialment urbà, aquest tret de caràcter et desbaratava i se't feia difícil comprendre'n el gust, però ja us coneixíeu de feia anys i amb el temps havíeu arribat a una mena d'acord tàcit. L'estimaves i ella t'estimava, el respecte era mutu, i l'admiració, per això us compenetràveu a la perfecció. Aquest cop però hi havia alguna cosa diferent. El seu desig de solitud ara incloïa al vostre esperat fill.

Per tal de complicar més les coses, havies llegit recentment que, a causa de l'aïllament, en aquella regió havien proliferat manades de gossos salvatges que, de vegades, atacaven a les persones. Es  deia que eren uns gossos enormes i ferotges. Encara guardaves a la memòria aquell retall de premsa que tant et va impressionar:

Foto: ABC

Si destrossaven vehicles, què li farien si arreplegaven per davant a una persona sola?

No podies llevar-te la imatge del cap. Sabies que ella s'endinsaria en la regió. Que segurament buscaria l'indret més aïllat. Ho sabies! Estava tan enganxada a la solitud que la comparava alegrement amb l'essència de la seua ànima. I no la podies aturar!

No hagueres d'haver fet cap cerca, et vas recriminar.

—Les notícies solen ser sempre negatives— et va respondre quan li vas comentar la notícia per tal que tingués cura —La gent té un gust pel morbo i això és el que  les fa ser notícia. Però no patisques, tindré cura de nosaltres.

Tenia raó. A més sabies que era prudent. Vas tractar de foragitar aquella notícia dels teus pensaments mentre et gitaves al sofà. Sols quedaven dos dies per tornar a abraçar-la. Quaranta-vuit hores i no tenia previst tornar a viatjar, almenys en un temps. Ara us dedicaríeu a cuidar del bebé.

Vas sospirar...

Pel que acabàveu de parlar feia uns minuts, en aquella comunicació difícil, sabies que estava en una estació de tren i que ara havia de dirigir-se en cotxe  a un monestir reconvertit en hotel, on faria nit. 

No podies estar quiet. Et vas alçar i et vas dirigir cap a la cuina. Havies de sopar alguna cosa. A la meitat del corredor, la llum de l'habitació del futur bebé et va fer aturar. Durant l'última setmana, per tal de no sentir-te sol, deixaves una llum tènue encesa sobre la tauleta de nit. Et vas recolzar al marc de la porta. La claror il·luminava l'estança i creava una sensació de llar, harmoniosa i confortable. Aviat s'escoltarien les rialles del vostre fill en aquell lloc que l'esperava. La llum lliscava dolça sobre les parets que havíeu pintat de colors relaxants i agradables. Les cortines amb vaixells estampats de vius colors prometien oceans de felicitat familiar. Al seu darrere, a través la finestra que donava a un desllunat, entraven els coneguts sorolls dels vostres veïns.

Vivíeu en un pis de deu plantes que formava part d'un bloc de vivendes en un dels barris més poblats de la ciutat. T'agradava viure entre la gent. Et feia sentir segur. A tu, al contrari que a ella, la solitud et causava desassossec. L'evitaves. Per tal d'aconseguir-ho fomentaves les relacions interpersonals i fruit d'això coneixies a moltes persones. Teníeu una llarga llista d'amistats amb qui us ajuntàveu regularment. Tot i que eixa intensa vida social a ella la incomodava, acceptava, amatent, acompanyar-te en les sortides. L'únic lloc on no t'acompanyava, perquè deia que allò ja era massa per a ella, era l'estadi.
A tu t'agradava anar els diumenges als partits de futbol. L'estadi era un lloc on et senties còmode.La ciutat t'aportava el confort que necessitaves. La gent et feia sentir segurt. A la ciutat criaríeu al vostre fill. Jugaria amb altres xiquets al parc de baix de casa.

Vas somriure.

No t'abellia posar-te a cuinar. Et vas preparar un Sandwich de pernil i formatge. Després vas seure a veure la televisió mentre escoltaves els sorolls dels xiquets dels veïns del pis de dalt que corrien pel corredor. Vas mirar de reüll cap al corredor en penombra. Aviat el vostre fill correria també per allí.

A la mitja part del partit de bàsquet que estaves mirant vas decidir baixar la brossa. El teu equip guanyava per sis punts. Pujaries i baixaries d'un bot, i esperaries mirant el partit la trucada que t'indicaria que ella havia arribat sana i estalvia al monestir.

* * *

Quedava una hora de Sol. Pot ser menys. Era un país fosc aquell. L'aspecte de l'estació de trens, ennegrida pel temps, era molt descuidat. Les parets, velles, havien perdut el revestiment a clapes. El mateix tren del qual ella havia baixat, semblava d'una altra època, inclús d'un altre món. Era un monstre de ferro. Per la brutícia que acumulava es veia gris, fosc com una ferralla oxidada, això no obstant i de manera inesperada l'interior, antiquat, era net com una patena. A més a més, l'estació, tot i el seu mal aspecte, presentava les últimes novetats tecnològiques. Ella es va sorprendre en descobrir moltes pantalles de plasma penjades de les bigues del sostre en les que s'emetien anuncis i notícies per tal de distreure als viatgers, que esperaven asseguts en els vetusts bancs de fusta.

Gratament sorpresa es va dirigir cap a l'agència de lloguer de vehicles mentre pensava en les dificultats que acabava de tenir per comunicar-se per telèfon amb casa. «Sí que em trobe aïllada!», va pensar.

A l'agència l'esperava una noia rossa amb tots els papers necessaris. Es va dirigir a ella en un anglés perfecte i en poc menys de quinze minuts, es trobà donant les gràcies i abandonava l'estació conduint en direcció al monestir, on havia de fer nit.

Durant una mitja hora, va seguir una transitada carretera que s'endinsava en el país en direcció Oest. Pareixia, i segurament era així, que tota la circulació que travessava la regió passés per ella. A més a més anava carregada de camions motiu pel qual la velocitat no passava de seixanta. Per por de desorientar-se, volia arribar de dia al monestir. Les brumes del crepuscle, cobrien els alts cims a la seua esquerra i el Sol pàl·lid de novembre, vetllat per la boira, donava als paratges un aire d'abandó i desolació primitiu. No es veien llums de cap poble. La carretera pujava, baixava i anguilejava entre els turons. Es va adonar que ja feia estona que no creuava cap nucli urbà.

 Al poc, la boira va començar a baixar de les muntanyes tot just quan ella girava a l'esquerra i enfilava una carretera secundària que es dirigia cap als seus contraforts on es trobava el monestir.
Ja no hi havia circulació. Viatjava sola, serpentejant entre boscs, sembrats i camps abandonats on pasturaven grans corbs negres que alçaven el vol al seu pas.

Se sentia afortunada. Feliç. Sola...

Foto: Igor Vicens

La via va tornar a entrar en un bosc. Donat l'avançat de l'estació, els arbres ja havien perdut totes les fulles. A costat i costat, els troncs creaven una mena de túnel vegetal i en conjunt feien una formidable barrera que impedia que la vista s'endinsés gaire més enllà de la carretera.  En molts trams l'asfalt havia desaparegut. Hi havia nombroses basses fangoses i tolls d'aigua ocults sota una manta de fulles mortes. Avançava molt lentament. Primera, segona...

Tot d'una, va veure un gos negre immens ajagut al mig del camí. El cor se li accelerà en la caixa. Ni les llums del cotxe ni el soroll del motor semblaven espantar-lo. Es va apropar a ell lentament. El gos no es movia. Va tocar el clàxon. El gos es va girar i va fixar els ulls en ella. Eren uns ulls brillants i diabòlics.

«Els infernals gossos negres que presagien la mort»— li va creuar la ment i ¡va sentir una esgarrifança. — «No sigues idiota!— es va dir, i per asserenar-se va afegir: Els ulls reflecteixen els llums del cotxe, això és tot».

L'animal no semblava disposat a moure's i ella no podia continuar endavant sense atropellar-lo. Quan era molt a prop d'aquella bèstia infernal va aturar el cotxe. De sobte, l'animal s'aixecà i, caminant lentament, va passar pel seu costat. Es va fixar en la formidable grandària de la bèstia. El llom arribava a l'altura de la finestra del conductor. Va veure, a través del vidre, el seu pelatge, brut i aspre, baix el que palpitava la musculatura; les potes robustes i la cua curta.

De seguida va posar la primera i, a poc a poc, va emprendre de nou la marxa sense deixar de mirar pel retrovisor. En la penombra del crepuscle, va ataüllar com el gos deixava la carretera i s'endinsava lentament cap al bosc, on es pregué de vista.

«Quina bèstia, —va pensar—, sort que estic dins del cotxe! Si hagués de baixar....»

Va mirar el telèfon, al seient del costat. No tenia cobertura. Ningú podia socórrer-la si tenia un contratemps.

En aquell moment, d'entre els arbres a la seua esquerra, van eixir corrent i bordant tres gossos més; immensos i ferotges. Ella va xisclar. Les feres van envoltar el cotxe, lladrant amb tota la fúria del món. Els va mirar amb una barreja de fascinació i pànic. Les seues goles escopien baves en obrir-se i atacaven les rodes a mossegades. Xisclant va accelerar. Havia de sortir d'allí! De reüll va poder veure, a la dreta, entre els troncs dels arbres, les ombres d'altres gossos que corrien en paral·lel a ella, perseguint-la. N'hi havia molts. El pànic l'envaí. Pels retrovisors podia veure amb espant com els primers tres gossos li donaven caça corrent-li al darrere per la carretera. De sobte, el cotxe es va ficar en un toll de fang, va derrapar i va quedar creuat en mig la carretera. Desesperada, va provar de reprendre la marxa girant angoixada el volant per enfilar de nou la ruta. Per la finestra del copilot veia com aquells tres gossos que la perseguien per la carretera l'atansaven lladrant més rabiosos que abans. Va accelerar i, de sobte, se li va calar el motor.

*  *  *

Després de posar-te una jaqueta i tancar la porta de casa amb clau, vas baixar del cinqué pis on vivies per llençar la bossa d'escombraries al contenidor. Baixaves sempre a peu, per les escales. Era una manera de fer exercici. De sobte, en la revolta del tercer, t'adonares que de la bossa gotejava alguna mena de líquid greixós deixant un rastre al teu darrere. Un mal pressentiment et va creuar la ment. Vas accelerar el pas.

A aquelles hores les voreres estaven menys transitades. Hi havia encara gent al parc de baix de casa i algú que passejava un gos menut. La resta de la gent ja era a casa. Es veien les llums a través del miler de finestres dels blocs de pisos. Pel carrer circulaven nombrosos vehicles. L'avinguda, per ser una sortida, era una de les més transitades. Els contenidors de brossa quedaven uns metres més enllà del portal. Davant del parc infantil. Pensant en ella i amb el mal pressentiment al cor vas arribar fins als contenidors.

«Truca! Per favor, telefona'm! Si no ho fas tu, ho faré jo ara mateix»

— Vaja, amic. Vols que t'ajude?

Qui diu això és un home d'aspecte malcarat. Vesteix amb roba fosca i du esportives blanques molt brutes.

— No cal, gràcies, puc fer-ho assoles.

— No hauries de ser tan desagraït— respon l'home.

El mires amb més atenció i veus que el rostre de l'individu no somriu. Et poses nerviós. Estàs acorralat entre ell i el contenidor. Contenint els nervis li gires l'esquena, obris la tapa i llances dins la bossa d'escombraries.

En girar-te veus que d'un portal proper ixen dos individus més que es dirigeixen cap al qui t'ha parlat primer:

— A qui tenim ací?

— A un que no vol que l'ajuden.— respon el primer home amb to burleta— Es pensa que pot fer les coses assoles.

Comprens de seguida la teua situació. Sense pensar empenys a aquell individu i et poses a córrer cap a la teua porteria.

Tot passa massa ràpid. Un dels homes que acabava de sortir del portal t'enxampa al vol i, amb el colze, et solta una guitza. Notes la sang calenta caure del nas.

— No hauries de ser tan mal educat— escoltes que diu.

Disposat a la baralla et poses en guàrdia però, de sobte, un dolor immens a la ronyonada et fa caure de genolls. Portes la teua mà a l'esquena i notes el mànec d'un ganivet. Et mires la mà sanguinolenta. Després mires incrèdul cap als tres individus que s'han reunit al teu costat. El jove que passeja el gos ha contemplat l'escena i el veus marxar corrent. Al lluny, la gent del parc, que sempre t'ha fet sentir tan segur, està mirant el que passa. Ningú no es mou. Un d'aquells homes t'arrenca la cadena d'or que et penja del coll mentre l'altre et fica la mà a la butxaca i et lleva la cartera i el mòbil. Aquest últim, després de mirar-lo, el llença a terra amb menyspreu. El tercer extreu l'arma del teu cos amb un dolor brutal. Llavors, quan sembla que se'n van, diuen alguna cosa entre ells i notes una segona, una tercera... fins i tot una quarta punyalada a l'esquena. D'aquesta última ja no notes el dolor. Penses en aquell país llunyà i deshabitat on ha marxat ella mentre caus de cara a terra. Paratges inhòspits i solitaris. La sang forma una bassa al teu voltant. Ara et sembla sentir que la gent s'apròxima a tu. Veus sabates neguitoses. Veus aquell gos menut i pelut. Et lladra a cau d'orella i llepa la sang del terra. Veus els reflexos dels  llums dels cotxes sobre l'asfalt i escoltes crits. L'última cosa que veus és el teu telèfon que, a dos pams davant de tu, es posa a sonar.

Després, ja mai més res.

* * *

Foto: Igor Vicens

Ella arriba al monestir. És quasi de nit. Un gran mur separa l'edifici del bosc. Entra amb el cotxe per baix una portalada amb una reixa automàtica que s'obrí miraculosament quan ella s'aproximava. Esta tan espantada! Els gossos havien estat lladrant al voltant del cotxe i l'havien posat molt nerviosa. Afortunadament va poder arrencar i reprendre el camí. Els va veure perseguir-la durant uns segons que es feren eterns. Després, l'esbart va desaparéixer endinsant-se dins el bosc.

Un cop a la recepció de l'hotel li ho comenta al recepcionista.

El xic, prim i sec li conta que aquells eren gossos de pastors, animals que s'han perdut o han fugit i han format gossades. Li diu que, efectivament és tot un problema, que n'hi ha moltes manades per la regió, però que el govern ja esta posant mesures per a esterilitzar-los. A més i per a tranquil·litzar-la, li diu que no són massa perillosos amb les persones perquè en moltes aldees els donen menjar, això sí: es tornen bojos amb els cotxes.

L'explicació és tan senzilla com tranquil·litzadora.

«El desconeiximent és a l'origen de la por.». Pensa ella.

Havent-se registrat a l'hotel, es dirigeix a l'habitació. Tot i que austera disposa de pantalla plana, wifi i un telèfon fixe. A l'estació no ha pogut parlar perqué no hi havia massa cobertura. Ara no deuría haver cap problema.

El despenja. Hi ha línia. Marca el número d'ell. Pensa que l'estima. Li dirà que, tot i que la solitud és addictiva, el troba molt a faltar.

Bibliografia

http://www.exteriores.gob.es/Embajadas/BUCAREST/es/Embajada/ServiciosConsulares/AsistenciaConsularSC/Paginas/Ataque-de-perros.aspx


https://www.elpensante.com/bestiario-nocturno-los-perros-negros-mitos-y-leyendas/

https://ocultopedia.com/2013/06/01/perros-negros-diabolicos/

© Safecreative

Código de registro: 1711254933684

Conte - adaptació Murakami

Històries de sala d'espera

Tinc quaranta-dos anys. Em trobe assegut a la sala d'espera d'un gran hospital. Acabe de sortir de la consulta del traumatòleg, destrossat. Sentint que no sóc jo qui seu en la cadira de plàstic esperant a què a la pantalla isca el meu número perquè la infermera em done la propera cita. Vol que siga prompte. Cal operar perquè ja no tinc malucs. Les medicacions que prenc per a evitar el rebuig del trasplantament que em feren l’any 2001 han assecat els meus fèmurs. Passaré un temps amb closes o segons com evolucionen les intervencions; en cadira de rodes. No estic preocupat. Sols sent fred. Una gelor que em corca per dins.
Tinc un somriure als llavis i la mirada grisa de dia de pluja.
— Altra volta! — pense.
El monitor vomita els números dels pacients que han d'entrar a consulta. Al meu costat una noia juga amb un clauer. Tindrà uns vint anys i la mirada perduda a terra. Està sola. A la pantalla apareix un altre número. Potser és el seu. Ella no ho sap perquè no mira el monitor. Tampoc sembla dir-se MP5998. Pot ser espera que la criden pel seu nom.
IV501
Sóc jo. Normalment, en les anteriors visites a altres especialistes del mateix hospital m'alce de la cadira d’un bot i entre al despatx de la infermera a què em done nova cita. Abans inclús que el senyal acústic que acompanya el número sone per la sala. Aquest cop però estic perturbat; sent una emoció més violenta que de costum.
Per tal que no m'explote el cap, m'encorbe, em cobrisc la cara amb les mans i roman immòbil. Al cap de poc torne a escoltar el senyal acústic, jo pense en la quantitat de coses que he perdut al llarg de la meua vida. Pense en el temps perdut, en les persones mortes, en les que m'han abandonat, en els sentiments que mai no tornaran.

I he pensat en aquella muntanya. He sentit l'olor de l'herba dels voltants, he sentit el vent en la pell, he escoltat el cant dels ocells nocturns. Corria l'any 2001 i jo estava a punt de complir vint-i-sis anys.

  

Foto: Igor Vicens

Inclús ara, setze anys després recorde aquella muntanya al detall. Recorde el tronc de l'arbre que, mirant a l'est, s'alçava majestuós i que es va salvar de l'últim incendi, recorde les llums de la ciutat al peu de la muntanya, recorde el blau profund, quasi negre, de la mar que retallava del brillant firmament nocturn a l'horitzó amb precisió quirúrgica, recorde la lluna aparèixer rere els cingles de Segària, la vella muntanya blava, aquelles nits estelades en les quals l'univers estava tan alt que feia mal als ulls de mirar-lo. La nit es desbordava. Sentíem la remor dels pins propers moguts per la brisa i al lluny se sentia bordar un gos. Un lladruc tènue, somort, que semblava venir d'un altre món. No se sentia res més. Cap altre so arribava a les nostres oïdes. Ningú més que nosaltres pujàvem a la muntanya. L'única presència, alguna vegada, era l'ulular d'un mussol que, espantat per alguna cosa, alçava el vol en algun lloc inconcret baix nostre. Mentre miràvem la immensitat Marta em parlava d'una pena.
No es deia Marta. Em costa recordar el nom.
La memòria és una cosa estranya. Mentre vaig ser allí, a penes vaig prestar atenció al paisatge nocturn. No em va semblar que tinguera res de particular i mai hauria sospitat que setze anys després, recordaria d'ell fins als seus detalls més ínfims. Per ser sincer, en aquella època a mi m'importava un pito el paisatge. Pensava en mi, pensava en la bonica noia que tenia al costat, pensava en ella i en mi, i després tornava a pensar en mi. Feia pocs mesos que m’havien trasplantat un ronyó i estava en una edat en la qual, mirara com ho mirara, sentira el que sentís, pensara el que pensés, al final, com un bumerang, tot tornava al mateix punt de partida: jo. A més, estava enamorat, i aquell amor m'havia dut a una situació en extrem complicada. No, no estava en disposició d'admirar el paisatge que m'envoltava.

Tanmateix, ara la primera imatge que es perfila en la meua memòria és la d'aquella muntanya, les llums de la ciutat i la brisa d'una nit de primavera, la lluna, els cingles de les muntanyes llunyanes, la mar a l'horitzó i el lladruc d'un gos. És la primera cosa que recorde. Amb tanta nitidesa que tinc la impressió que si allargués la mà, podria ubicar-los, un rere l'altre, amb la punta del dit. Però aquest paisatge està desert. No hi ha ningú. No està Marta ni estic jo. «On hem anat?», pense. «Com ha pogut ocórrer una cosa semblant?» Tot semblava tenir més valor — ella, el meu jo de llavors, el nostre món — «on ha anat tot això a parar?» El cert és que no recorde el rostre de Marta. Conserve un decorat sense personatges. No es deia Marta... de no usar-lo n'he oblidat el nom.
Encara que, si em prenc temps suficient, puc reviure la seua imatge. Les seues mans de dits fins i freds, el seu cabell ondulat, tan bonic i agradable al tacte; les orelles, suaus, i el milió de pigues del seu rostre. Una falda llarga i una camisa de tirants; el seu costum de mirar fixament als ulls quan em feia una pregunta; la seua veu i el seu asteisme, que sempre usava quan parlava de coses divertides. Sobreposant estes imatges, el seu rostre emergeix de sobte. Primer es dibuixa el seu perfil. Tal volta perquè Marta i jo solíem caminar un al costat de l'altre. Per això el perfil és la primera cosa que emergeix del meu record. Després ella es gira cap a mi, em somriu, alça la barbeta, em parla i em mira fixament als ulls. Tal volta esperava vore en ells el rastre d'un peixet creuant, veloç com una centella, el fons d'un brollador d'aigües cristallines.
Em porta temps evocar el seu rostre. I a mesura que vagen passant els anys, més temps portarà. És trist, però cert.
Al principi era capaç de recordar-la en cinc segons, més tard aquests es convertiren en deu, en trenta segons, en un minut. El temps els va anar allargant progressivament, igual que les ombres del crepuscle. Pot ser que un dia, de sobte, el seu rostre desaparega absorbit per les tenebres de la nit. Sí, és cert. La meua memòria s'està distanciant del lloc on es trobava Marta. De la mateixa manera que s'ha distanciat del seu veritable nom i s'està distanciant del lloc on estava el meu jo de llavors. Tan sols el paisatge, aquella muntanya en primavera, torna un cop i un altre a la meua ment com l'escena simbòlica d'una pel·lícula. Però també s'apagarà algun dia. Com s'ha anat esborrant, inexorablement, tota la resta.
Amb tot, el sotrac que he rebut en consulta m'ha deixat més desfet que de costum. La infermera m'ha donat torn per a operar-me en un més. He tornat a la sala. No tinc ganes d'anar enlloc. Potser per això estic escrivint, Sóc d'eixe tipus de persones que no acaba de comprendre les coses si no les posa per escrit.

I perquè em ve ella al cap?, de què em parlava?

Ah, sí! De la seua solitud. Tot era molt profund i obscur en les seues paraules. Tenien el tacte aspre i la intenció que havien d'aterrar en algun lloc perquè mai no havia estat capaç de pronunciar-les en veu alta. Les meues orelles eren eixe lloc.

— Vaig sola per la vida.
— No vas sola, estic jo.
— Ja però tu no has de preocupar-te. A tu no et passarà res. Segur. I a mi, mentre estiga amb tu, tampoc.
— Mai?
— Mai
— I com ho saps?
— Ho sé— Marta em va agafar de la mà i la va anar estrenyent, involuntàriament, cada cop amb força.—aquestes coses les sé molt bé. De prompte sent, i punt. Per exemple, ara que estic agafada amb força a tu, no tinc por. Res pot fer-me mal.
— Llavors. És fàcil. Tan sols cal que estigues sempre així— vaig dir.
— Això... Ho dius seriosament?
— Clar que sí.

Marta es quedà en silenci i jo també. Es va girar cap a mi i va acostar la seua cara a la meua en un gest tan càlid i dolç que se m'aturà el cor.

— Gràcies — va dir Marta.
— De res — vaig respondre.
— Estic molt contenta que em digues això — va esbossar un somriure trist— Però no és possible.
— Per què?
— Perquè no pot ser. Perquè és horrible. Això... — i va emmudir.
Vaig comprendre que devia estar pensant alguna cosa, així que, vaig callar al meu torn.
— I en quin sentit no ho és?— li vaig preguntar en veu baixa.
— Això del fet que algú protegisca eternament a algú... És impossible. Mira. Suposant, eh?, suposant que et casares amb mi... Tu treballaries en alguna empresa, no és així? Qui em protegiria mentre tu estigueres al treball? Qui em protegiria mentre tu estigueres de viatge de negocis? He d'estar apegada a tu fins que mori? On està la igualtat? A això no se li pot dir relació humana, no trobes? A més, qualsevol dia acabaries fartan-te de mi. Et preguntaries «Què se n'ha fet de la meua vida? Fer de mainader d'aquesta dona?» No, no vull això. No resoldria els meus problemes.
— Els teus problemes no tenen per què durar tota la vida — vaig posar la meua mà sobre la seua espatlla— Algun dia acabaran. I quan tot haja acabat reconsiderarem l'assumpte. Sols caldrà que pensem què fem a partir de llavors. I eixe dia tal volta sigues tu qui m'ajude a mi. No tenim per què viure fent balanç. Si tu ara em necessites a mi, m'utilitzes i ja està. Relaxat. Estàs tensa, per això t'ho prens així. Si et relaxes, et sentiràs lleugera.
— Perquè dius això? — la veu de Marta va sonar molt seca.
En escoltar-la vaig comprendre que acabava de pronunciar les paraules equivocades.
— Per què? — va repetir Marta amb la mirada clavada a terra del cotxe— Si et relaxes, et sents més lleuger, això també ho sé jo. No cal que m'ho recordes. Però si ara em relaxe, em faré pedaços. Des de fa temps que he sigut incapaç de viure d'una altra manera, i encara ho sóc. Si abaixés la guàrdia, encara que fos sols una volta, seria incapaç de recompondre'm a mi mateixa. Em faria bocins i eixos volarien amb el primer lleuger colp d'aire. Com pot ser que no ho entengues? Com pots dir que cuidaràs de mi si no comprens això?
Vaig emmudir
— Em trobe més sola del que pots imaginar. Sola entre tenebres i gel... Escolta... Perquè t'has gitat amb mi? Perquè no m'has deixat en pau?
Es va fer el silenci més absolut. El meu cap bullia i mil veus cridaven raons però Marta no les podia sentir.
— Ho sent — va dir ella agafant-me del braç carinyosament. Va moure diverses voltes el cap.— no pretenia ferir-te. No faces cas de les meues paraules, eh? Ho sent moltíssim. Sols estava enfadada amb mi mateixa.
— Potser encara no et comprenc— vaig afirmar— no sóc massa intel·ligent i em costa entendre les coses. Però, amb un poc de temps, arribaré a comprendre't. I no hi haurà ningú al món que et comprenga més que jo.
Ens vam quedar en silenci. Jo mirava el firmament estelat a través del vidre del cotxe. Marta feia rodar el seu clauer entre els seus dits, sense mirar res en concret.
— M'estimes?
— Clar — vaig respondre
— Puc demanar-te dos favors?
— Inclús tres.
Marta va moure el cap somrient
— Dos són suficients. El primer és que t'agraïsc que estigues amb mi. Estic molt contenta i m'ajuda molt. Potser no ho sembla, però és així.
— Estaré amb tu— vaig dir— i l'altre.
— Que te'n recordes de mi. Te n'recordaràs sempre de què existisc i que he estat al teu costat?
— Me n'recordaré sempre.

Foto: Igor Vicens

Ella va seguir jugant amb el clauer, en silenci. La llum dels astres i la de la ciutat al peu de la muntanya es filtrava a través els vidres del cotxe. Es va tornar a sentir el lladruc del gos, ara més proper. Marta va pujar la finestra.

— No m'oblidaràs mai?— em va preguntar amb un xiuxiueig.
— Mai t'oblidaré. No podria fer-ho.

Però la veritat és que la memòria s'ha anat allunyant d'aquella muntanya i són ja moltes les coses que he oblidat. En escriure-les així, perseguint els meus records, sovint m'assalta una inseguretat terrible. No estaré oblidant la part més important? A cas no existeix en el meu cos una espècie de llimbs de la memòria on tots els records crucials van acumulant-se convertits en tarquim?
Això és tot el que puc aconseguir per ara: aferrar amb força en el meu pit uns records incomplets que ja s'han tornat pàl·lids i segueixen tornant-se més i més pàl·lids a cada instant que passa i escriure aquestes línies amb la desesperació d'un home sense malucs que es xucla la medul·la òssia. Aquesta és l'única manera de mantenir la promesa que li vaig fer a Marta.
Temps enrere, quan encara era jove i els meus records eren més nítids que ara, vaig intentar escriure diverses vegades sobre Marta. Però llavors vaig ser incapaç d'escriure una sola línia. Era conscient que un cop brotés la primera frase, la resta fluiria espontàniament, però aquesta mai no va brotar. Tot era massa nítid, i jo mai vaig saber com modelar-ho. El mapa més detallat no pot servir-nos a voltes per aquesta mateixa raó. Però ara ho sé. En definitiva— així ho crec—, l'únic que puc abocar en aquest receptacle imperfecte que és un text, són records imperfectes, pensaments imperfectes. I com més pàl·lid es torna el record de Marta, més capaç he sigut de comprendre-la. Ara sé el perquè em va demanar que no l'oblidara. Per descomptat ella intuïa que la meua memòria l'esborraria algun dia. Per això m'ho va demanar: «Te n'recordaràs sempre de què existisc i que he estat al teu costat?»
Aquest pensament m'ompli d'una tristor insuportable.
Perquè Marta mai em va estimar.

¡Estoy vivo!

Éste es mi primer post en el blog.

Me cuesta contener la emoción para que esta no perturbe ni distorsione un ápice la realidad que voy a contaros.

He fijado un objetivo. Es como el círculo rojo central de una diana. Es un objetivo ambicioso: quiero entreteneros a la vez que daros a conocer cómo vive una persona con una enfermedad renal crónica de nacimiento y de nuevo entreterneros, puesto que una persona con ERC de naciemiento vive com se lo plantee. En mi caso con actitud y una sonrisa.  Apunto alto. Pienso en los que me vais a leer. Este blog es como salir desnudo a un escenario. Los nervios causados por lo que voy a empezar a contaros me pueden. Aunque no estoy seguro de si son los mismos nervios. Nunca he salido desnudo a uno. Lo máximo que he hecho fue salir a recitar poesía. Para no sentirme solo allá arriba me acompañaba un maniquí de látex. Representaba a Apolo y lo había vestido con una túnica blanca. La presión me puede y las mariposas tropiezan contra las paredes de mi estómago. Todo me puede. A mi Apolo de látex se le cayó la túnica a mitad actuación y se quedó mostrando su no-sexo. Cierro los ojos. Cuento hasta dos… solo hasta dos; porque quiero comenzar a escribir.

                                               *         *         *

Empezaré como deben empezarse las cosas serias: Por orden.

Por el final.

No se puede explicar cómo llegué donde estoy, sin antes contaros que lugar es este.

Este blog nace de uno anterior. Uno muy malo. En aquél hacía un repaso torpe y soporífero de mi vida. Además lo hacía de manera cronológica.
¡Error! 

No soy André Agassi, ni SteveJobs, ni el nombre del personaje que os guste o se os ocurra que tiene una biografía interesante.  

(Si clicáis encima los nombres, unos duendes os llevarán a la página con información de los libros de los que os hablo; por si queréis leer alguno) 

Por cierto, los ejemplos que he puesto no han sido al azar. Generalmente dejo pocas cosas en sus manos. Me gusta la perfección. Hay tantas cosas que no controlo que me esfuerzo en hacer bien las que creo que puedo hacer perfectamente. Los nombres escritos en los ejemplos pertenecen a dos grandes biografías que he leído recientemente y que, sin duda, de no haber estado ordenadas cronológicamente no hubieran tenido sentido.

Mi caso es distinto. Yo mismo no tengo sentido.

Despierto. He dormido muy poco esta noche. Estuve dándole vueltas a un tema de trabajo. Estoy en casa. En mi cama. Mi esposa ha bajado al piso de abajo y la oigo preparar el desayuno. A veces pienso que estoy casado con una gata. Ella sale de la cama silenciosa. Se desplaza felina por casa. ¡Hasta su despertador es sigiloso! Me siento un poco gilipollas pues casi nunca consigo despertarme antes que ella y si algún día lo hago, mi despertar y mis movimientos son como si de repente por casa pasase una estampida de bisontes y despierto a todo el mundo.

Abro los ojos aunque en realidad solo veo con uno. 

éste soy yo y éste es mi parche

La visión del otro la perdí hace cinco años a causa de los efectos secundarios de la medicación inmunosupressora.
Se me hace difícil escribir sobre ello sin sentir una punzada de nostàlgia binocular.

Desde que me trasplantaron el riñón, hace diez y seis años, que mi vida está unida a la cortisona y a las medicaciones inmunosupresoras. Vivo gracias a un donante, cierto, pero también gracias a unas pequeñas cápsulas amarillas que tienen el poder de evitar el rechazo. Las llaman “medicaciones inmunosupresoras” porque para lograrlo inhiben el sistema inmunitario de quien las toma. Lo atontan de manera que los glóbulos blancos pasean por el sistema vascular como zombis drogados. Esos pequeños glóbulos intoxicados y alelados circulan por todo mi cuerpo y, por estar colocados, no ven al riñón trasplantado. De hecho se trata de eso porqué de verlo lo atacarían. Los glóbulos blancos son como porteros de discoteca. No atienden a razones. Unas defensas en alerta asaltarían a muerte al órgano trasplantado. 

Muchos glóbulos blancos juntos son como un ejército, una hueste pasadade Pervitín  capaz de  invadir Francia manteniéndose despiertos y alerta tres días seguidos o de destruir un órgano gigantesco, como lo es en proporción, mi riñon.

Personalmente me gusta pensar que son pastillas con tecnología stealth que hacen invisible a mi injerto. 

Respecto a los trasplantados, actualmente no hay manera de evitartomar medicaciones inmunosupresoras. Salvo trasplantes entre gemelos (y en elfuturo mediante tecnología 3D por la que harán órganos sólidos con las células madre del propio paciente). 

No existe la compatibilidad 100 % entre donante de órgano y receptor. Para que un trasplante, (al menos renal y en el año 2001), fueraviable debían coincidir como mínimo  27 factores, empezando por el grupo sanguíneo, y para evitar el rechazo hay que recurrir a estas poderosas pastillas.

Pero ir con el sistema inmunitario atontado tiene consecuencias.

Una de ellas, y quizás la más importante, son las infecciones.

Me doy la vuelta en la cama. Miro al techo. Mi esposa llena de ruidos cálidos el hogar. Sonidos familiares que forman parte de mis despertares. Es precioso vivir con alguien que te quiere y llena tu vida. Sonrío mientras oigo los sonidos de la mañana.

Estamos en 2012 y, como hoy, me acabo de despertar, pero tengo la visión borrosa en el ojo izquierdo. Sin darle importancia tardo una semana en acudir a urgencias. Empieza entonces una de las aventuras de mi vida.  

Los médicos tardan ocho meses en dar con el causante.

Nota: Lo del doctor House es mentira.

Ni mis nefrólogos, ni la nefróloga encargada de seguir mi trasplante,ni los oftalmólogos, ni tampoco los reumatólogos que me examinan dan con el culpable del problema. A pesar de repetir decenas de veces las analíticas. A pesar de pedir ser atendido por el Dr House (por eso se que es mentira), apesar de los pesares, cada día que pasa veo menos con mi ojo izquierdo y cada día tomo más corticoides, (que se usancomo antiinflamatorios), hasta llegar a una dosis de de 40 mg/día durante ocho meses. Este dato es importante, pues más tarde sufriría sus efectos secundarios.

Pero mis oftalmólogos tenían buen olfato. Sin resultados concluyentes y siendo siempre muy francos conmigo, se jugaron el diagnóstico a unacarta. 

Un día estoy en consulta con mi oftalmólogo habitual. Hace cinco meses que me trata el ojo sin éxito. Se abre la puerta tras de mí y entra el jefe de servicio. Un hombre gigantesco. Detrás suyo entra otra de las oftalmólogas que también me ha estado siguiendo. La mujer se acerca a mi oftalmólogo habitual, que se ha levantado de la silla y le coge del brazo. El jefe de servicio y se sienta frente a mí en la silla vacía, destinada a los acompañantes. Esta visita he acudido sólo. Siempre me acompaña mi esposa pero esta vez no lo hace por tratarse de una visita de rutina. El jefe de servicio pone su mano sobre mi hombro. Acerca su cara. Siento como si tuviese sobre mí la pata de un oso.  Me mira fijamente. Temo ser devorado.

— Igor, creemos que lo que tienes en el ojo es un virus.
Permanezo impàvido. 
— No sabemos cual pero si no hacemos nada puede afectarte el otro ojo y dejarte ciego completamente, o llegar al cerebro... Sea lo que sea está muy cerca del nervio óptico y ha crecido en estos últimos meses.
Su voz suena lejana.

—Te vamos a ingersar de urgencia y hoy mismo empezaremos con un tratamiento intravítero (pinchazos en el ojo) con antiviral y dósis cada 12 horas intravenosas.

Miro a mis oftalmólogos detrás de la mesa. Me da la impresión que están abrazados. Pienso que son novios. Firmo los consentimientos para las operaciones, mientras imagino la clase de conversaciones tendrán en la intimidad.

Me sorprende lo sereno que estoy. Puede que lo que sea que tengo en el ojo ya me haya llegado al cerebro y me ha hecho más imbécil.

Salgo de consulta directo a quirófano.

Decidieron empezar a pincharme el ojo con un antiviral llamadoGanciclovir. Debido a mi trasplante no podían inyectarme Foscarnet, que es más poderoso pero nefrotòxico. Es decir: mata riñones. 

Aquella misma tarde, una vez en la habitación, llamé a la Fundación Once. Les dije que me iba a quedar ciego y que necesitaría trabajo. Gracias a esta llamada, hace cuatro años que trabajo  en la Fundación Integralia. 

Nunca entenderé qué me llevó, en la soledad de aquella habitación soleada, a hacer aquella llamada que me iba a cambiar la vida, horas después  que mi vida ya hubiera cambiado. 
Cuando llegó mi esposa estaba relajado (nada que ver con la histéria del quirófano), acostado en la cama, escribiendo y esperando la cena. 

Mi ojo-arcoiris ultraquímico

Dos meses despúes, tras 29 operaciones oftalmològicas (entre infiltraciones deGanciclovir y vitrectomías) un día llegó desde un laboratorio de Madrid un resultado.



Había pulverizado todos los récords del hospital en la modalidad oftálmica del "pincha y corta". Tenía las venas de los brazos destrozadas y abrasadas a causa de la especie de quimio que me metían cada 12 horas. 


También había entablabado una pequeña amistad de quirófano con elmatrimonio de oftalmólogos que me habían estado siguiendo desde el primer día. És lo que tiene que te operen con anestesia local: Te enteras de todo y puedes aprovechar para hablar con quien te opera,desde tu asiento en primera fila.



El laboratorio arrojaba un positivo para CMV (Citomegalovirus) que por otro lado y curiosamente es un virus habitual entre la gente con el sistema inmunitario comprometido.
Los oftalmólogos tuvieron buen ojo. ¡Habían acertado! Y la infección se neutralizó. 
Esta és una foto del causante de tanto daño:

  

¡Ocho meses para dar con él! 
Tiene gracia. Es como cuando ves el resultado de una pregunta a la que no le encontrabas respuesta y por ser esta tan evidente te dices:

— ¡Eso lo sé yo!

Y no pasa nada.

Cuando le comenté a mi nefróloga de trasplante, que se encontraba en otro hospital de mayor nivel,  que el resultado de las pruebas del oftalmólogo señalaban a un habitual entre los trasplantados exclamó:

  — ¡Eso lo sé yo!

Tampoco pasó nada. Pero yo ya había perdido la visión del ojo. Así fue como me convertí en cíclope.

Salgo de la cama. Huele a tostadas. Mi mujer es una criatura excepcional. Me quiere, a pesar de ser un tipo extraño y sin sentido. Me prepara infusiones y tostadas para desayunar con todo el amor del mundo y, a pesar de que me levante después de ella, nunca me lo ha reprochado. 

Bajo del altillo donde dormimos. Bajo a la planta baja. Mi casa es un laberinto de escaleras. Como mi cabeza. Estoy listo para ir al Hospital, a mi trabajo. Y es que hoy se presenta un día estupendo con un proyecto emocionante que no sé cómo empezar y que me ha dejado casi sin dormir esta noche.

Hasta aquí mi primer capítulo en el blog.

Estoy a vuestra disposición para cualquier cosa que se os ocurra. Podéis 
contactar conmigo en mi correo mius@hotmail.com o por este mismo blog.