música per ambientar la lectura: clic aquí.
Al final li vas penjar el telèfon, frustrat. Hi havia uns segons de retard en la comunicació i es feia difícil mantenir una conversa. En eixe moment vas sentir que ella encara estava més lluny del que imaginàveu quan va marxar.
Al final li vas penjar el telèfon, frustrat. Hi havia uns segons de retard en la comunicació i es feia difícil mantenir una conversa. En eixe moment vas sentir que ella encara estava més lluny del que imaginàveu quan va marxar.
Feia una
setmana que se n'havia anat de viatge en solitari i es trobava en un
indret inhòspit, deshabitat i mal comunicat.
Abans d'anar-se'n, consultareu alguna guia de viatges per
Internet. La informació, escassa, deia que la regió era un altiplà boscós i
atapeït de turons. Les fotos que havíeu vist mostrava que, efectivament, n'hi havia tants que semblava la superfície
ondulada d'una mar brava. Aquesta ocupava una superfície
considerable i quedava aïllada per un cinturó d'altes muntanyes
d'aparença infranquejable. La població local es dedicava principalment a la ramaderia i els pobles, petites aldees tots ells,
estaven comunicats per camins de terra.
Sense gaire més informació feia la impressió que el progrés,
en aquella regió, havia passat de llarg.
Setmanes abans de
marxar tothom opinava sobre aquell viatge. Alguns
amics li van dir que estava boja, altres que era molt atrevida per
anar allí sola i tu li havies dit les dues coses. Però tenies motius de
pes; ella es trobava embarassada i, per la natura remota del lloc i
les dificultats amb l'idioma, qualsevol contratemps podia dur-li
perilloses complicacions; a ella i al vostre fill no nat.
Però a ella li agradava estar assoles, de tant
en tant marxava uns dies i feia temps que se sentia atreta per aquell
solitari racó del món. No la inquietava pas el viatge, a més deia
que la solitud era addictiva i que en ella trobava la pau de
l'esperit.
A tu, essencialment urbà, aquest tret de caràcter et desbaratava
i se't feia difícil comprendre'n el gust, però ja us coneixíeu de
feia anys i amb el temps havíeu arribat a una mena d'acord tàcit.
L'estimaves i ella t'estimava, el respecte era mutu, i l'admiració,
per això us compenetràveu a la perfecció. Aquest cop però hi
havia alguna cosa diferent. El seu desig de solitud ara incloïa al
vostre esperat fill.
Per tal de complicar més les coses,
havies llegit recentment que, a causa de l'aïllament, en aquella
regió havien proliferat manades de gossos salvatges que, de vegades,
atacaven a les persones. Es deia que eren uns gossos enormes i
ferotges. Encara guardaves a la memòria aquell retall de
premsa que tant et va impressionar:
 |
| Foto: ABC |
Si destrossaven vehicles, què
li farien si arreplegaven per davant a una persona sola?
No podies
llevar-te la imatge del cap. Sabies que ella s'endinsaria en la
regió. Que segurament buscaria l'indret més aïllat. Ho sabies!
Estava tan enganxada a la solitud que la comparava alegrement amb
l'essència de la seua ànima. I no la podies aturar!
No hagueres
d'haver fet cap cerca, et vas recriminar.
—Les notícies
solen ser sempre negatives— et va respondre quan li vas comentar la
notícia per tal que tingués cura —La gent té un gust pel morbo i
això és el que les fa ser notícia. Però no patisques,
tindré cura de nosaltres.
Tenia raó. A més sabies que era
prudent. Vas tractar de foragitar aquella notícia dels teus
pensaments mentre et gitaves al sofà. Sols quedaven dos dies per
tornar a abraçar-la. Quaranta-vuit hores i no tenia previst tornar a
viatjar, almenys en un temps. Ara us dedicaríeu a cuidar del
bebé.
Vas sospirar...
Pel que acabàveu de parlar feia uns
minuts, en aquella comunicació difícil, sabies que estava en una
estació de tren i que ara havia de dirigir-se en cotxe a un monestir reconvertit en hotel, on faria
nit.
No podies estar quiet. Et vas alçar i et vas dirigir cap a la
cuina. Havies de sopar alguna cosa. A la meitat del corredor, la llum
de l'habitació del futur bebé et va fer aturar. Durant l'última
setmana, per tal de no sentir-te sol, deixaves una llum tènue encesa
sobre la tauleta de nit. Et vas recolzar al marc de la porta. La
claror il·luminava l'estança i creava una sensació de llar,
harmoniosa i confortable. Aviat s'escoltarien les rialles del vostre
fill en aquell lloc que l'esperava. La llum lliscava dolça sobre les
parets que havíeu pintat de colors relaxants i agradables. Les
cortines amb vaixells estampats de vius colors prometien oceans de
felicitat familiar. Al seu darrere, a través la finestra que donava
a un desllunat, entraven els coneguts sorolls dels vostres
veïns.
Vivíeu en un pis de deu plantes que formava part d'un
bloc de vivendes en un dels barris més poblats de la ciutat.
T'agradava viure entre la gent. Et feia sentir segur. A tu, al
contrari que a ella, la solitud et causava desassossec. L'evitaves.
Per tal d'aconseguir-ho fomentaves les relacions interpersonals i
fruit d'això coneixies a moltes persones. Teníeu una llarga llista
d'amistats amb qui us ajuntàveu regularment. Tot i que eixa intensa
vida social a ella la incomodava, acceptava, amatent, acompanyar-te
en les sortides. L'únic lloc on no t'acompanyava, perquè deia que allò ja era massa per a ella, era l'estadi.
A tu t'agradava anar els diumenges als partits de futbol. L'estadi era un lloc on et senties còmode.La ciutat t'aportava el confort que necessitaves. La gent et feia sentir segurt. A la ciutat criaríeu al vostre fill. Jugaria amb altres xiquets al parc de baix de casa.
A tu t'agradava anar els diumenges als partits de futbol. L'estadi era un lloc on et senties còmode.La ciutat t'aportava el confort que necessitaves. La gent et feia sentir segurt. A la ciutat criaríeu al vostre fill. Jugaria amb altres xiquets al parc de baix de casa.
Vas somriure.
No t'abellia posar-te a
cuinar. Et vas preparar un Sandwich de pernil i formatge. Després
vas seure a veure la televisió mentre escoltaves els sorolls dels
xiquets dels veïns del pis de dalt que corrien pel corredor. Vas
mirar de reüll cap al corredor en penombra. Aviat el vostre fill correria també
per allí.
A la mitja part del partit de bàsquet que estaves
mirant vas decidir baixar la brossa. El teu equip guanyava per sis punts.
Pujaries i baixaries d'un bot, i esperaries mirant el partit la
trucada que t'indicaria que ella havia arribat sana i estalvia al
monestir.
* * *
Quedava una hora de Sol. Pot ser menys.
Era un país fosc aquell. L'aspecte de l'estació de trens, ennegrida pel
temps, era molt descuidat. Les parets,
velles, havien perdut el revestiment a clapes. El mateix
tren del qual ella havia baixat, semblava d'una altra època, inclús
d'un altre món. Era un monstre de ferro. Per la brutícia que
acumulava es veia gris, fosc com una ferralla oxidada, això no
obstant i de manera inesperada l'interior, antiquat, era net com una
patena. A més a més, l'estació, tot i el seu mal aspecte,
presentava les últimes novetats tecnològiques. Ella es va
sorprendre en descobrir moltes pantalles de plasma penjades de
les bigues del sostre en les que s'emetien anuncis i notícies per
tal de distreure als viatgers, que esperaven asseguts en els vetusts
bancs de fusta.
Gratament sorpresa es va dirigir cap a l'agència
de lloguer de vehicles mentre pensava en les dificultats que acabava
de tenir per comunicar-se per telèfon amb casa. «Sí que em trobe aïllada!», va pensar.
A l'agència l'esperava una
noia rossa amb tots els papers necessaris. Es va dirigir a ella en
un anglés perfecte i en poc menys de quinze minuts, es trobà donant
les gràcies i abandonava l'estació conduint en direcció al
monestir, on havia de fer nit.
Durant una mitja hora, va seguir
una transitada carretera que s'endinsava en el país en direcció
Oest. Pareixia, i segurament era així, que tota la circulació que
travessava la regió passés per ella. A més a més anava carregada
de camions motiu pel qual la velocitat no passava de seixanta. Per por de desorientar-se, volia arribar de dia al monestir. Les brumes del crepuscle, cobrien
els alts cims a la seua esquerra i el Sol pàl·lid de novembre,
vetllat per la boira, donava als paratges un aire d'abandó i
desolació primitiu. No es veien llums de cap poble. La carretera
pujava, baixava i anguilejava entre els turons. Es va adonar que ja
feia estona que no creuava cap nucli urbà.
Al poc, la boira va començar a baixar de les muntanyes tot just quan ella girava a l'esquerra i enfilava una carretera secundària que es dirigia cap als seus contraforts on es trobava el monestir.
Ja no hi havia circulació. Viatjava sola, serpentejant entre boscs, sembrats i camps abandonats on pasturaven grans corbs negres que alçaven el vol al seu pas.
Al poc, la boira va començar a baixar de les muntanyes tot just quan ella girava a l'esquerra i enfilava una carretera secundària que es dirigia cap als seus contraforts on es trobava el monestir.
Ja no hi havia circulació. Viatjava sola, serpentejant entre boscs, sembrats i camps abandonats on pasturaven grans corbs negres que alçaven el vol al seu pas.
Se
sentia afortunada. Feliç. Sola...
 |
| Foto: Igor Vicens |
Tot d'una, va veure un gos negre immens ajagut al mig del camí. El cor se li accelerà en la caixa. Ni les llums del cotxe ni el soroll del motor semblaven espantar-lo. Es va apropar a ell lentament. El gos no es movia. Va tocar el clàxon. El gos es va girar i va fixar els ulls en ella. Eren uns ulls brillants i diabòlics.
«Els infernals gossos negres que presagien la mort»— li va creuar la ment i ¡va sentir una esgarrifança. — «No sigues idiota!— es va dir, i per
asserenar-se va afegir: Els ulls reflecteixen els llums del cotxe,
això és tot».
L'animal no semblava disposat a moure's i ella no
podia continuar endavant sense atropellar-lo. Quan era molt a prop
d'aquella bèstia infernal va aturar el cotxe. De sobte, l'animal s'aixecà i, caminant
lentament, va passar pel seu costat. Es va fixar en la formidable
grandària de la bèstia. El llom arribava a l'altura de la
finestra del conductor. Va veure, a través del vidre, el seu
pelatge, brut i aspre, baix el que palpitava la musculatura; les
potes robustes i la cua curta.
De seguida va posar la primera i, a
poc a poc, va emprendre de nou la marxa sense deixar de mirar pel
retrovisor. En la penombra del crepuscle, va ataüllar com el gos
deixava la carretera i s'endinsava lentament cap al bosc, on es
pregué de vista.
«Quina bèstia, —va pensar—, sort que estic dins del
cotxe! Si hagués de baixar....»
Va mirar el telèfon, al seient
del costat. No tenia cobertura. Ningú podia socórrer-la si tenia un contratemps.
En aquell moment, d'entre els arbres a la seua
esquerra, van eixir corrent i bordant tres gossos més; immensos i
ferotges. Ella va xisclar. Les feres van envoltar el cotxe, lladrant
amb tota la fúria del món. Els va mirar amb una barreja de
fascinació i pànic. Les seues goles escopien baves en obrir-se i
atacaven les rodes a mossegades. Xisclant va accelerar. Havia de
sortir d'allí! De reüll va poder veure, a la dreta, entre els
troncs dels arbres, les ombres d'altres gossos que corrien en
paral·lel a ella, perseguint-la. N'hi havia molts. El pànic
l'envaí. Pels retrovisors podia veure amb espant com els primers
tres gossos li donaven caça corrent-li al darrere per la carretera.
De sobte, el cotxe es va ficar en un toll de fang, va derrapar i va
quedar creuat en mig la carretera. Desesperada, va provar de
reprendre la marxa girant angoixada el volant per enfilar de nou la
ruta. Per la finestra del copilot veia com aquells tres gossos que la
perseguien per la carretera l'atansaven lladrant més rabiosos que
abans. Va accelerar i, de sobte, se li va calar el motor.
* * *
Després de posar-te una jaqueta i tancar la porta de casa
amb clau, vas baixar del cinqué pis on vivies per llençar la bossa
d'escombraries al contenidor. Baixaves sempre a peu, per les escales. Era una manera de fer exercici. De sobte, en la
revolta del tercer, t'adonares que de la bossa gotejava alguna mena
de líquid greixós deixant un rastre al teu darrere. Un mal
pressentiment et va creuar la ment. Vas accelerar el pas.
A
aquelles hores les voreres estaven menys transitades. Hi havia encara
gent al parc de baix de casa i algú que passejava un gos menut. La
resta de la gent ja era a casa. Es veien les llums a través del
miler de finestres dels blocs de pisos.
Pel carrer circulaven nombrosos vehicles. L'avinguda, per ser una
sortida, era una de les més transitades. Els contenidors de brossa
quedaven uns metres més enllà del portal. Davant del parc infantil.
Pensant en ella i amb el mal pressentiment al cor vas arribar fins
als contenidors.
«Truca! Per favor, telefona'm! Si no ho fas
tu, ho faré jo ara mateix»
— Vaja, amic. Vols que
t'ajude?
Qui diu això és un home d'aspecte malcarat. Vesteix
amb roba fosca i du esportives blanques molt brutes.
— No
cal, gràcies, puc fer-ho assoles.
— No hauries de ser tan
desagraït— respon l'home.
El mires amb més atenció i veus
que el rostre de l'individu no somriu. Et poses nerviós. Estàs
acorralat entre ell i el contenidor. Contenint els nervis li gires
l'esquena, obris la tapa i llances dins la bossa d'escombraries.
En
girar-te veus que d'un portal proper ixen dos individus més que es
dirigeixen cap al qui t'ha parlat primer:
— A qui tenim
ací?
— A un que no vol que l'ajuden.— respon el primer home amb to burleta—
Es pensa que pot fer les coses assoles.
Comprens de seguida la
teua situació. Sense pensar empenys a aquell individu i et poses a
córrer cap a la teua porteria.
Tot passa massa ràpid. Un
dels homes que acabava de sortir del portal t'enxampa al vol i, amb
el colze, et solta una guitza. Notes la sang calenta caure del
nas.
— No hauries de ser tan mal educat— escoltes que
diu.
Disposat a la baralla et poses en guàrdia però, de
sobte, un dolor immens a la ronyonada et fa caure de genolls. Portes
la teua mà a l'esquena i notes el mànec d'un ganivet. Et mires la
mà sanguinolenta. Després mires incrèdul cap als tres individus que
s'han reunit al teu costat. El jove que passeja el gos ha contemplat
l'escena i el veus marxar corrent. Al lluny, la gent del parc, que sempre t'ha fet sentir tan segur, està mirant el que passa. Ningú no es mou. Un
d'aquells homes t'arrenca la cadena d'or que et penja del coll mentre
l'altre et fica la mà a la butxaca i et lleva la cartera i el mòbil.
Aquest últim, després de mirar-lo, el llença a terra amb
menyspreu. El tercer extreu l'arma del teu cos amb un dolor brutal.
Llavors, quan sembla que se'n van, diuen alguna cosa entre ells i
notes una segona, una tercera... fins i tot una quarta punyalada a
l'esquena. D'aquesta última ja no notes el dolor. Penses en aquell
país llunyà i deshabitat on ha marxat ella mentre caus de cara a terra. Paratges
inhòspits i solitaris. La sang forma una bassa al teu voltant. Ara et
sembla sentir que la gent s'apròxima a tu. Veus sabates neguitoses. Veus
aquell gos menut i pelut. Et lladra a cau d'orella i llepa la sang del
terra. Veus els reflexos dels llums dels cotxes sobre l'asfalt i escoltes crits.
L'última cosa que veus és el teu telèfon que, a dos pams davant
de tu, es posa a sonar.
Després, ja mai més res.
* * *
 |
| Foto: Igor Vicens |
Ella arriba al monestir. És quasi de nit. Un gran mur separa l'edifici del bosc. Entra amb el cotxe per baix una portalada amb una reixa automàtica que s'obrí miraculosament quan ella s'aproximava. Esta tan espantada! Els gossos havien estat lladrant al voltant del cotxe i l'havien posat molt nerviosa. Afortunadament va poder arrencar i reprendre el camí. Els va veure perseguir-la durant uns segons que es feren eterns. Després, l'esbart va desaparéixer endinsant-se dins el bosc.
Un cop a la
recepció de l'hotel li ho comenta al recepcionista.
El xic,
prim i sec li conta que aquells eren gossos de
pastors, animals que s'han perdut o han fugit i han format gossades. Li diu que,
efectivament és tot un problema, que n'hi ha moltes manades per la
regió, però que el govern ja esta posant mesures per a
esterilitzar-los. A més i per a tranquil·litzar-la, li diu que no són massa perillosos amb les persones perquè en moltes aldees els
donen menjar, això sí: es tornen bojos amb els cotxes.
L'explicació és
tan senzilla com tranquil·litzadora.
«El desconeiximent és a l'origen de la por.». Pensa ella.
Havent-se registrat a
l'hotel, es dirigeix a l'habitació. Tot i que
austera disposa de pantalla plana, wifi i un telèfon fixe. A l'estació no ha pogut parlar perqué no hi havia massa cobertura. Ara no deuría haver cap problema.
El
despenja. Hi ha línia. Marca el número d'ell. Pensa que l'estima. Li
dirà que, tot i que la solitud és addictiva, el troba molt a
faltar.
Bibliografia
http://www.exteriores.gob.es/Embajadas/BUCAREST/es/Embajada/ServiciosConsulares/AsistenciaConsularSC/Paginas/Ataque-de-perros.aspx
https://www.elpensante.com/bestiario-nocturno-los-perros-negros-mitos-y-leyendas/
https://ocultopedia.com/2013/06/01/perros-negros-diabolicos/
© Safecreative
Código de registro: 1711254933684
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada