Abans de penjar un conte al bloc, el faig passar per dos filtres
infal·libles. El de les meues filles de nou i tretze anys. Són millor
públic del món.
L'altre dia les tenia assegudes davant meu. La seua mirada "d'expectació" anul·lava el fet que haguera pogut semblar-me que no estaven massa convençudes del que anaven a escoltar.
Vaig carraspejar per aclarir la veu tot buscant el to apropiat i em vaig llençar a la lectura.
Al cap de tres minuts, la menuda, dissimulant, es va escórrer del sofà i discretament va passar a quatre potes per davant de mi. La vaig veure de reüll eixir del menjador.
«Bé, és una història complexa. Encara em queda la meitat del públic» —Vaig pensar.
Sóc un gran optimista i tres
minuts ja era molt de temps.
Al cap de set minuts acabe la lectura.
Per primer cop encara en queda la meitat de públic!
— És horrible! — em diu a major
— El què?
— La història que ens has contat.
La major, parla en plural. Amb la seua actitud està cobrint la retirada de la menuda. Es porten bé entre elles i això m'agrada.
El debat acaba prompte. No parlem de temps verbals ni de trops*.
La història acaba malament i no li agrada.Mor gent i no li agrada que la gent es muria.
A la nit, sota l'edredó analitze l'opinió crítica del meu públic i prenc una decisió:
En la pròxima història no morirà ningú i serà per a públic infantil!
Sí, vaig a escriure un súper conte infantil on tots queden vius al final!
De fet ja he començat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada