11 de març de 2020. Últim post a la biblioteca de Lymus.
Estat d'alarma, pandèmia, vacunació massiva, guerra d'Ucraïna...
28 de febrer 2022. Reprenc el bloc.
Dos anys sense escriure una sola línia. Vivint tan intensament que els meus dits no podien pronunciar ni una paraula.
Aquest és el resultat: Oxidat, esgotat i lleugerament trist. Vaig cobert d'una pàtina d'amargor que sols les lletres em poden treure de damunt.
Encete amb aquest, una sèrie de posts amb els quals pretenc desoxidar la prosa agarrotada que abans tan alegrement fluïa, també aplicar algun remei casolà a l'ànima i, si a més a més, aquestes publicacions poden servir d'ajuda, doncs millor.
Fa dos anys que no escric. Dos que no actualitze la biblioteca de Lymus. En l'enllaç trobareu l'última publicació.
La declaració de l'estat d'alarma el 12/3/2020 va fer que el món canviés. El teu el meu i el seu.
Treballe a un hospital. Soc el director del seu contact center de fa ja tres anys. Abans i durant cinc anys, hi havia estat coordinador. Tinc un equip de 30 persones al meu càrrec. Tot plegat, més de vuit anys duent equips de teleoperadors en el sector sanitari.
Nosaltres som una família. Ens diferenciem dels contact centers habituals en el fet que tots els qui formem el meu equip som persones amb discapacitat. Alguns orgànics, altres físics i algun psíquic.
El 12/03/2020 tot em va semblar surrealista. No hi havia cap ni peus. Ens obligaren a marxar a casa sense ferramentes per poder donar als pacients l'ajuda que mereixien. Els mitjans de comunicació parlaven d'una pandèmia molt perillosa i letal que venia de Xina i que, si us haig de ser sincer, jo no veia. La gent no moria pel carrer, l'hospital estava estranyament molt tranquil. Tot i això el 18/03 em van fer sortir.
Si a Nadal del 2020 m'hagueren demanat com imaginava una pandèmia, de segur haguera respost que amb massificació als hospitals. Persones morint pel carrer per falta d'atenció... un poc com les imatges que veiem de Serra Lleona quan ataca l'Ebola...
Res d'això succeïa. Almenys no sota els meus ulls.
Per contra observava als metges i personal sanitari molt nerviosos. Alguns francament histèrics. Vaig veure com molts galens abandonaven els seus pacients. Altres es van quedar absorbint la seua feina.
Els pacients, tots nosaltres, hem estat els grans damnificats d'aquesta bogeria.
Cada dia rebíem allaus de trucades. N'hi havia de tot: Aquells que se'n feien càrrec, altres que la negaven i reclamaven les seues cites —que havien estat cancel·lades— altres que directament van morir sense ser atesos.
És agosarat afirmar aquest últim punt, però és cert. "De març de 2020 fins febrer 2021, segons Anxo Queiruga director de COCEMFE la Confederación Española de Personas con Discapacidad Física y Orgánica , més de 800 persones en diàlisi, havien mort en abandonar el tractament, per por a acudir a l'hospital i infectar-se".
Els mitjans de comunicació van començar a jugar un paper sòrdid.
El 18 de març em van evacuar. Més ben dit em van fer fora de l'hospital. Em van exhortar a què me n'anés a casa, donat que jo era una persona d'altíssim risc per estar trasplantat de ronyó.
Jo seguia incrèdul. Potser inconscient. La por no aconseguia fer-me sentir en perill.
Empíricament no veia els efectes d'aquesta pandèmia. Alguns metges o infermeres m'asseguraven que sí, que estava ingressant molta gent en estat crític. No podien respirar així que al principi havia, igual que tothom, de creure'm el que ens deien.
Per més inri, la meua germana es Pneumòloga en un hospital nivell 3 a una gran ciutat. Em deia que estava morint molta gent, que ella mateix, en alguna situació temía haver de triar entre qui vivia i qui moria per falta de llits a l'UCI.
Si ho deia la meua germana...
Vaig aplicar el principi de precaució. Tant per a mi com per als meus agents.
L'excés de feina que vam tenir els dos mesos que vam estar confinats — ara li dic arrasament domiciliari sent innocent—va ser molt important. Els meus agents van respondre amb valentia (ningú va tenir temps de gravar balls a Tick Tock) i tan sols un es va posar de baixa per ansietat. La resta ho vam resoldre com una família. Fent pinya. Tothom sabia el que havia de fer... consolar als pacients, fer de psicòleg amb les escasses ferramentes de les quals disposàvem, tant en reforç humà com en material:
Un telèfon de sobretaula proporcionat per l'hospital i tota la comprensió de la qual érem capaços.